Avui ens podem
llevar amb més calma, al perdre tota la tarda d’ahir i tornar per carretera,
tenim una penalització important i quedem a la posició 75.
Tothom ens
pregunta com ens ho hem fet, nosaltres orgullosos explicant la història del Bar
Benito (sembla el títol d’una pel·lícula de cine de barrio) una i una altra
vegada.
Amb calma posem
el cotxe a punt i ajudem a uns companys sevillans que tenen problemes amb l’escapament
del seu 4l.
Quan ens donen la
senyal sortim, direcció la Sierra de Cuenca. Avui el roadbook ens ha de portar
fins a Alacant, no sabem que ens trobarem, ja que el briefing del dia anterior
no el vam poder fer, però el dia pinta llarg.
El primer tram,
tot el que té d’impressionant, el té de difícil, sort que havíem reparat el
xassís el dia anterior, ja que hi havia molta pedra i alguns aragalls que
faciliten els cops als baixos del cotxe.
De sobte ens
trobem davant d’una pendent que serpenteja una muntanya, molt malmesa, amb bastanta
pedra, uns altres participants, a bord d’un Seat Marbella se les estaven veient
per arribar a dalt, si a ells els costa pujar, com ens ho farem nosaltres?
En Francesc, ja
abans de res, baixa del cotxe per espènyer.
Agafo embranzida i amb l’ajuda del Francesc entre bots i cops arribem a dalt
com podem. L’alegria de l’èxit ens dura molt poc, el cotxe torna a anar
malament, inclús pitjor que el dia anterior. Seguim intentant no pensar-hi massa,
però després d’un soroll molt fort hem de parar...
No podem obrir
les portes del cotxe, forçant una mica aconseguim sortir. El cotxe està
literalment plegat. M’acotxo a mirar els baixos, els amortidors havien caigut a
terra, els cargols que els aguanten s’havien trencat uns i passats de rosca els
altres i no teníem cap suport sencer.
A cop calent em
desespero, li dic al Francesc que abandonem, anímicament no puc més, tant esforç
per restaurar i preparar el cotxe pel raid per a res, ens ha durat quatre dies.
Impotència, ràbia i ganes de plorar, truco a ma germà i li dic que tornem.
En Francesc només
tracta de tranquil·litzar-me, que no passa res, ho hem intentat, no ha anat bé,
un altre any serà.
Decidim que tornem cap a casa i agafem cotxe
modern, i seguim el raid per carretera, esperant als participants i els
companys d’equip, ja que ja ho tenim tot pagat.
Ho comuniquem al
grup de WhatsApp que vam crear el primer dia, que els anàvem posant al dia cada
vespre de les aventures de la jornada. Ens comencen a dir que això era pellofa per
nosaltres, que podíem amb això i més. En Francesc i jo, asseguts a terra, al
mig del bosc amb el cotxe mig desmuntat, sense saber on som, i sense saber com
arribar enlloc, ens dona per riure... els amics que ens intenten animar pel
xat, no tenen ni idea de la magnitud de la tragèdia...
No sabem que fer,
no és ni mig dia, només ens queda contemplar el cotxe...
De cop i volta se’ns
encén la inspiració. Traiem tot el que portem al maleter, recanvis, cargols,
eines... aconseguim treure els trossos de cargols trencats, i intentem posar-ne
de nous, però res encaixa, posem el gat hidràulic a sota l’arruga del xassís i
ens posem tots dos a saltar al para-xocs del cotxe fins que aconseguim que
torni tot més o menys al seu lloc. Aconseguim cargolar els amortidors! Aquí tenim
una pujada d’adrenalina que ens dona força per seguir.
Tornem a muntar
el cotxe, i a poc a poc seguim.
El cotxe va molt
malament, però va. Tornem a trobar els del Seat Marbella de la pujada, no sé
pas que devien fer, perquè nosaltres havíem estat vora 2 hores allà tirats i
els hem tornat a atrapar.
Estan amb el
cotxe encallat entre uns arbustos a la vora del camí, van ben perduts. Baixem a
ajudar-los i els traiem d’allà. Quan intentem arrancar no ens entra la primera,
les varetes del canvi toquen a la carrosseria, senyal que el xassís torna a
estar plegat.
Tornem a treure
el gat i tornem a saltar al para-xocs, els del Marbella als que havíem ajudat a
sortir de l’arbust, que s’han quedat a esperar-nos, ens miren amb una cara
bocabadats... ens deuen prendre per bojos, raó no els hi falta.
Seguim... seguim
com podem... la direcció va molt dura, em fa mal els braços i el pit de fer
força, lo de saltar sobre el cotxe cada cop ho hem de fer mes sovint. Necessitem
sortir de les pistes forestals i trobar una carretera aviat, ja no necessitem cops
per que el cotxe es doblegui, només amb les vibracions del camí ja n’hi ha
prou.
Acabem a la vora
del camí, tirats a terra, descansant, no podem més.... total el dia ja l’havíem
perdut, igual que ahir, ja no hi ha cap possibilitat de entrar en la
classificació, però ho convertim en una cosa personal. Arribarem a Alacant
costi el que costi.
Arriben uns
mallorquins amb un panda 4x4, que eren l’hòstia... havíem coincidit amb ells
varies vegades. Havien comprat el cotxe ja preparat, no tenien ni idea de
mecànica i passaven de tot. Havien perdut una peça que unia les ballestes, i ho
havien solucionat amb brides, de fet, tot ho solucionaven amb brides... eren
com un déu per a ells. Ens veuen allà asseguts i s’uneixen a la festa i petem
la xarrada una estona. Fins que decidim que hem de seguir, si no, no arribarem mai.
Al cap de poc,
per fi, trobem carretera, la conducció sense les vibracions la agraeixo, però
les corbes son un infern, la direcció és inconduïble. Al cap de poc entrem en
autovia. Tot i no tenir-les totes de agafar velocitat amb el cotxe en aquell
estat, s’agraeix el conduir casi en línia recta.
Arribem a
Alacant... odio la ciutat i les seves rotondes... un mal als braços...
Quan veiem la
meta és com si vaguéssim el paradís, ho hem aconseguit!
Som dels primers,
i ens reunim amb participants que només fan mig raid i l’inicien allà. La resta
de participants triguen en arribar i de seguit respirem mal ambient, la majoria
enfadats ja que els trams no estaven ben calculats i era impossible arribar-hi,
alguns havien tingut avaries segons ells causades a que havien hagut d’anar
massa ràpid en alguns trams per poder arribar a temps, això sumat a que els
dels Opel Frontera l’havien tornat a fer grossa...
Nosaltres ens
manteníem al marge, vivíem en un altre mon de xassís doblegats i lo orgullosos
que n’estàvem d’haver arribar a Alacant ni que fos per carretera!
Aixequem el cotxe
i intentem buscar solucions... Creiem que la reparació que ens van fer el dia
anterior no només no ha servit per a res, si no que ha fet que el cotxe es doblegués
més, a causa que el gruix del passamà que ens van soldar, ha fet massa rígida una
part del xassís, facilitant que es plegués per l’altre cantó. Sort va tenir el
marit de la del Bar Benito que érem lluny d’Alcolea del Pinar, que si no, en
aquell moment, li haguéssim posat el passamà per barret!
Decidim parar al
dia següent, no faríem l’etapa de Alacant - Almeria. Preferim buscar-nos la
vida i reparar bé el cotxe. L’opció mes viable que trobem és anar fins a
Gandia, on hi ha un distribuïdor de recanvis de 2cv (el mateix que ens va
perdre els pneumàtics abans de sortir), a comprar uns reforços especials que es
fabriquen per aquests cotxes i així anar sobre el segur.
Truquem i
reservem la peça, i així ens assegurem, ja que la experiència amb aquest
recanvista no és massa bona.
Per fi coincidim
amb els companys d’equip, amb en Xavi i l’Albert, i seiem a sopar com deu mana
al port de Alacant, junt amb els mallorquins que ens fan petar de riure!
Anem a dormir,
que demà serà un dia incert i mogut!
Continuarà....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada