Feia massa temps que amb en Xesco no teníem un arravatament d'agafar la cabra i fer una pila de kilòmetres en un sol dia. Fa poc, amb la dona, anant de vacances, vam passar per davant de l'estació abandonada de Canfranc, n'havia sentit a parlar molt i realment impressiona. Com que sé que el Xesco és un fanàtic dels ferrocarrils, n'hi vaig passar una foto i es va tornar boig (més de lo habitual). Així que, li vaig proposar, d'un dia, agafar els 2cv i plantar-nos en aquell poble fronterer a la província d'Osca.
Aprofitant que jo tenia vacances, hem agafat el 2cv (aquesta vegada només amb un sol, el seu, ja que el meu està amb els budells fora, pobret, estem tenint una lluita constant, ell perquè el deixi descansar, i jo, entossudit que ha de funcionar com el primer dia)
Carretera ben d'hora direcció Canfranc.
El viatge sense cap imprevist, per les carreteres Aragoneses, per mil autovies sense acabar, trams de nacional, mil rotondes que ens van portar a Jaca i tot seguit Canfranc.
Ens vam dirigir a l'oficina de turisme ja que informaven d'una visita guiada per dins de l'edifici que alvergava l'antic hotel , però aquell dia estava complet... Vam al·lucinar amb aquella dona, perquè amb poques paraules ens va dir que la visita guiada no valia gaire la pena, ens va donar un plànol, i ens va indicar per on ens podíem colar per visitar totes les instal·lacions abandonades i cases mig derruïdes. Això si, ens va insistir molt que vigiléssim que era perillós ja que estava tot en molt mal estat i podíem pendre mal, no fós cas...
Així que, amb el plànol a la mà, vam seguir les instruccions de aquella senyora i ens vam trobar amb això:
Una estació plena de vagons en estat lamentable, un conjunt d'angars amenaçant ruïna, grues, magatzems, on s'ha aturat el temps...
Bidons de grassa, piles de blogs de carbó amb la inscripció RN preparats per ser cremats a les locomotores que transportaven als viatgers cap a l'interior de la península.
Més endavant ens vam trobar amb les cases dels treballadors, obertes de bat a bat, aquí vam ser una mica imprudents de pujar-hi, ja que a les parets hi havien unes esquerdes que t'hi podia passar la mà, però era massa temptador com per quedar-se a baix, i aquella dona, ens va fer entendre, que amb cuidado podíem entrar a tot arreu, així que, no ho podíem deixar escapar.
Desde 1853 s'havia volgut unir Espanya amb França mitjantçant el ferrocarril, però el país veí no estava massa interessat en aquest projecte, fins que a partir de 1885 apareix la necessitat d'un mitjà de transport ràpid per travessar la península que els faciliti l'accés a les colònies que tenia França al continent Africà, a partir d'aquí es pacta la construcció d'aquest complex a los Aranyones, una vall que forma una esplanada suficientment gran per poder garantir la cabuda de totes les instal·lacions.
Al 1904 comencen les obres de l'estació i del túnel de Somport, que unirà els dos països. Aquestes obres van patir un retard important per part de França a causa de l'esclat de la 1ª Guerra Mundial.
Al juliol de 1928, Alfons XIII i el president de la República Francesa M.Gaston van inaugurar les instal·lacions. Aquesta estació tenia dos parts: la part francesa, amb vies més estretes i els combois anaven alimentats elèctricament i la part espanyola, on l'ample de via és l'ibèric i les locomotores funcionaven amb combústibles fòssils (carbó), els passatgers i les mercaderies feien un trasbord en aquesta estació.
Al 1970, un accident d'un tren de mercaderies francès descarrila al pont de l'Estanguet destruint-lo completament, això sumat al poc interès per mantenir la línea operativa per part del govern francès talla la comunicació entre els dos països fent que aquesta estació quedi en desús i el seu total abandonament.
Després vam trobar-nos amb l'entrada del túnel, on Franco va deixar la seva petjada, substituint l'escut de pedra original pel de l'àliga
Pell de gallina només de pensar la gent que va fer passar Franco per aquest túnel direcció els camps de concentració centre-europeus...
Tornant al mapa que ens va facilitar la noia de l'oficina de turisme, ens va marcar un camí que ens portaria als tallers, li vam fer cas, i vam trobar un conjunt de foses on reparaven les locomotores amb un pont giratori a l'entrada. Tot això acompanyat de les cases dels treballadors en bastant bon estat (no hi havia perill que s'enfonsés tot sota els nostres peus).
Un cop ja ho haviem vist tot, vam decidir saltar a la part francesa a veure que en quedava. Allà encara era més penós, el poc interès que va tenir França en aquesta infraestructura és reflexa encara a dies d'avui.
És més, a part de les ruines de una central transformadora, ens vam topar amb la boca del túnel tancada amb un cartell que prohibia el pas sota pena de presó.
Així que com no teníem ganes de acabar engarjolats, vam girar cua, vam agafar el cotxe i vam tornar cap a casa...
