La Blanca, que sempre toca de peus a terra, em deixa anar després d'aquesta foto: Jo no cantaria victòria, encara falten dos-cents quilòmetres per arribar a casa...
Dit i fet, no fem més que passar La Jonquera i a les pujades començava a perdre potència. Al darrere portava a l'Albert, amb el seu 2cv en el que eren 4 i veia que em menjava el cul... Cada vegada tenia menys recorregut el pedal del gas fins que em vaig ajupir i amb la mà anava estirant del cable del accelerador fins arribar a l'alçada de Vic, que no vaig poder més, se m'estava tallant la circulació a la punta dels dits!
Obro el capó i sorpresa... s'havia escorregut tota la funda del cable de l'accelerador que m'havien muntat a França dos setmanes abans... la meva cara va ser tot un mapa...
Au! a treure tot el que portàvem al maleter per buscar la caixa d'eines, com que mai s'espatlla, estava al fons del tot del maleter!
Amb unes estenalles i l'argolla de un clauer vaig cargolar-ho al cable fent un tope a la funda que ens va fer arribar a casa, bueno, a casa i encara hi vaig així 5 mesos després.
Vam arribar a casa a les tantes de la nit i al dia següent a treballar. Un viatge que mai oblidarem, els moments, els paisatges.... i un preciós "record", si tot va bé, fruit d'aquest viatge, al gener neixerà la nostra primera filla, de nom, no podia ser un altre que el d'Elna....
