Fa molt temps que
no entrava aquí a escriure, no per falta d’aventures per explicar, no...
Tot i que la vida
ens ha canviat molt des de llavors, crec que això de la gasolina, cada cop em
trastoca més.
El 2cv es va
convertir en el cotxe de diari i poca cosa més, la família ha crescut i els
viatges els fem amb un vehicle més gran.
Però aquí no
acaba tot....
Comencem desde el principi: Durant l’estiu
del 2005, vaig estar treballant en un centre de recuperacions, allà estaven, un
2cv charleston del ’81 i una Citroën AKS 400 del ’77. Molt oxidats, amb
problemes de papers, no engegaven, els hi faltaven peces i per no tenir, no tenien
ni les claus... no sé ben bé perquè, però els vaig comprar, 40€ cadascun, una
veritable ganga, si més no, això em va semblar a mi.
Total, que tenia
dos ferros a casa, que de moment no servien per a res.
Al cap d’un
temps, amb els número de matrícula vaig demanar els informes a Transit.
Sorpresa, un embargat i l’altre donat d’alta.
Per solucionar lo
del 2cv charleston, que era el que tenia l’embargament, vaig acabar comprant un
altre per aprofitar els papers, i dels dos, fer un, una restauració que allà
està, aparcada, crec que al pas que va acabaran abans la Sagrada Família.
La AKS 400, que
era la que estava donada d’alta, la vaig guardar, per falta d’espai, a casa d’un
amic, ja que seguia sense saber que fer d’aquella furgoneta, oxidada, que ni
tan sols havia provat d’arrancar i que estava a nom d’un senyor de Xixona
segons Transit.
Un dia, parlant
amb un client de on treballo, li vaig explicar l’historia, i casualitats, que
era comercial de torrons, i cada setmana baixava a Xixona.
Em diu: tu dóna’m
el nom, i jo te’l trobo...
Dit i fet! Als pocs
dies em porta un tovalló de bar, amb l’adreça i el número de telèfon, crec que
no em va portar la talla del calçotets perquè no va escaure... Quin Crack!
No m’ho vaig
pensar dos cops, agafo el telèfon i hi truco, a veure que passa...
Em trobo amb un
home tosc, tossut, que em diu que m’he equivocat i em penja. Per tossut jo,
torno a trucar:
-Perdone... ...Mire...
Total, aquest cop
li acabo traient que si, que havia tingut aquella furgoneta, però que fa molts
anys, i que ara ja no. Em torna a penjar, ja no em torna a agafar el telèfon des
del meu número. Agafo el telèfon fix de casa i torno a trucar. Aquest cop ja em
contesta malament i em penja directament.
Respiro fons,
assajo davant del mirall un discurs per intentar semblar seriós i convincent,
molt difícil, però ho havia de seguir intentant.
Truco des d’un
altre telèfon al cap d’uns dies i, abans de que em diguin “¿digame?” li deixo
anar la parrafada que tenia assajada, de sobte, una veu greu em diu:
-Perdone, no
entiendo nada, ¿con quien dice que quiere hablar?
Merda! Li havia
deixat anar el discurset a la filla! Comencem malament. Pregunto per sun pare,
que ja agafa el telèfon enfadat, improvisant em surt:
-mire, hay un vehículo
dado de alta, y según Trafico a su nombre, y no sabe ni dónde se encuentra. Yo de
usted me escucharía.
Encara no se com,
però va callar, em va escoltar i va accedir a enviar-me la documentació necessària
per fer el canvi de nom, però amb la condició que el fes immediatament! Vaig penjar
content pel que havia aconseguit, però l’alegria em va durar dos segons i mig. Per
fer el canvi de nom i el duplicat dels papers, havia de passar ITV, i com m’ho
feia per passar la inspecció a aquella ferralla, oxidada, que ni tan sols sabia si
el motor girava.
Amb l’ajuda de
mon germà, ens hi vam posar i la vam poder engegar i la vam dur cap a casa. Ja hi
havia molt de guanyat.
Una bona neteja
del vehicle, repassada la instal·lació elèctrica i els frens a corre-cuita, ja
que tenia ja hora a ITV i el senyor reclamava el canvi de nom.
Enredo a en
Francesc, que és un amic dels pocs que poden considerar “normals” aquestes
bogeries, perquè m’hi acompanyi, i ens dirigim a ITV.
Arribem allà amb
la furgoneta, obrim el capó just a la porta, per revisar que tot seguia al seu
lloc, i que ens trobem? El motor nedant en mig d’una bassa d’oli. N’hi havia
mes a fora que a dins del motor. Ja ens veus amb draps netejant-ho tot,
desesperats, i procurant no ser vistos pels inspectors de la línea.
Entrem al “túnel
del terror” tremolant, l’únic que ens quedava era fer cara de bons nens.
Aturant el motor contínuament
perquè, si es que quedava una mica d’oli a dins del motor, no sortís i anés a
caure a la cara de l’inspector, que ja era el que ens faltava.
Quan acabem, surt
el cap d’estació, ens mira, i ens diu:
-Suposo que voleu
la ITV només pel canvi de nom, i que aquest vehicle es restaurarà abans de
circular, oi?
No li vaig fer un
petó a aquell home, perquè si no, ho hagués espatllat tot.
Durant els següents
dies, vaig fer el canvi de nom, i a partir d’aquest moment, vaig passar de
tenir un munt de ferralla, a tenir un munt de ferralla, que arrancava i estava
al meu nom.
Durant els següents
anys, vaig anar restaurant-la a estones, sanejant el xassís, fent motor... però
no avançava massa, era tot molt lent, ja que cada peça que desmuntava estava
pitjor que l’anterior. Tot molt oxidat i ple de corrosió.
Una tarda, en
Francesc, va venir a casa, i estant al magatzem xerrant, vam recordar l’aventura
de la ITV i vam acabar parlant de Raids
de vehicles clàssics, que jo coneixia gent que n’havia fet i, no sé com va anar
la cosa, ell sempre em dona la culpa a mi, i jo a ell, ens vam acabar apuntant
a la Spain Classic Raid.
Teníem una espècie
de ferro amb motor fet i pegots per tot arreu, les ganes, i buscaríem
patrocinadors que creguessin amb el nostre projecte.
Que podia sortir
malament?
Tenim un any per
davant i moltíssima feina per fer. Jo treia minuts de sota les pedres per
avançar amb la restauració, els divendres a la nit es van tornar sagrats per ajuntar-nos
i treballar-hi fins les tantes, a part, vam elaborar un projecte per presentar
als patrocinadors. Semblàvem professionals i tot, va agradar molt, i no només
per la gran ajuda econòmica que ens van proporcionar, si no que el cap del
Francesc, es va buscar un Seat Marbella i es va apuntar amb un amic a l’aventura.
Aquí va nàixer el nostre equip: Otta Staff
Racing Team.
Les hores
acumulades van començar a donar el seu fruit, d’un niu de ferralla, va sortir
una Citroën AKS 400 color groc preciosa i immaculada, anava fina com el primer
dia. Allà on anàvem fèiem girar el coll a tothom al passar. El Francesc, al
principi, no parava de dir-me:
-No fem el raid
amb la furgoneta, malaguanyada, comprem un cotxe vell barat!
Jo tossut com una
mula m’hi vaig negar sempre, havíem arribat fins aquí, i havíem de continuar,
tot i que reconec, que moltes vegades crec que l’hi hauria d’haver fet cas.
Durant uns dies
vam estar fent proves, recordo una nit que vam anar a fer un tram del raid de l’any
anterior, vam fer 38km i ho vam celebrar com si haguéssim fet la gran cosa... ignorants...
i per postres, vam perdre un far davanter, més endavant crec que vaig entendre
que era una senyal de tot el que ens passaria...
Continuarà....
