Vam agafar l'autopista i al cap de poc de sortir ens vam trobar que ens havíem de desviar molt per poder entrar al país, així que sentint-ho molt, vam passar de llarg i ens vam dirigir cap a Suïssa.
Al acostar-nos a la frontera, ja ens va semblar tot més extrany, Suïssa no és de la unió europea, per tant la duana ja era més seria, no com els altres països que entràvem i sortíem d'ells com qui va a comprar el pa a la cantonada. Hi havia molta més policia, no paraven a ningú, fins que ens van veure a nosaltres, carregats fins al sostre, amb el 2cv i per acabar de rematar, matrícula espanyola. Van treure el cap per aquella garita per lo menys quatre policies, un d'ells es va dirigir a nosaltres i ens va fer parar. Ens va demanar el passaport, cosa que li vam respondre donant-li els DNI. Ens va preguntar a on anàvem, nosaltres ni idea... a vegades ja costa prou recordar-te dels noms dels llocs a Catalunya, imaginat allà, en alemany... La Blanca va deixar anar el primer que li va passar pel cap, que no va ser una altra cosa que Vaduz, la capital de Lienchtestein, el país que havíem passat de llarg que no havíem de visitar. L´home va fer una cara extranya, i ens va dir alguna cosa semblant a "tent" em vaig quedar mirant a la Blanca amb cara extranyat i vaig veure que ella també feia cara de que collons esta dient. Ho va repetir varies vegades, "tent", cada cop més nerviós, i nosaltres sense entendre res, la Blanca li va dir en anglés, que si, que portàvem la tenda de campanya al maletero, però ho va dir una mica extranyada, perquè no era una cosa massa normal a preguntar en aquell moment. El policia va passar de la resposta de la Blanca i va tornar a repetir la p... parauleta "tent" aquest cop acompanyat per un moviment de mans, com si portés un volant entre elles, collons! que volia el carnet de conduir! Li vaig donar i seriosament ens va dir que aparquéssim el cotxe. Ja hi erem... com ens fes buidar tot el que portàvem al maleter en tindríem per estona. Mentre aquell home va agafar la documentació i va ficar-se dins de l'edifici a veure si teníem antecedents i a decidir que fer de nosaltres, em vaig posar a buscar al navegador on collons ens dirigíem, per quan tornés, el pogués sorprendre amb la resposta, i vegués que no erem uns narcotraficants i que simplement volíem fer turisme, tot i que estic segur que amb aquell cotxe i la cara rucs que se'ns quedava quan ens parlava, no era el perfil de delinqüents que devien buscar.
Quan va tornar, li vaig dir que nosaltres anàvem cap a Langwiesen, i em va mirar com dient, pos molt bé, no? La seva resposta va ser: Agafareu autopistes? Pues compreu la Vinyeta. I ens va deixar marxar, senyalant-nos un quiosc, on havíem de comprar la pegatina.
Teníem una prespectiva de les Vinyetes diferent, que podíem triar la validesa que volguéssim. Però a Suïssa no és així, la Vinyeta vulguis o no, dura tot l'any i val 38€ La Blanca me la va donar dient que ja la podia empegar bé que en aquell vidre havia de durar de per vida!
Ja un cop a dins del país i circulant legalment, ens vam dirigir cap al nord d'aquest, concretament a un espai natural que la Blanca ja hi havia estat i assegurava que era preciós, les cascades del Rin. I no li faltava raó.
Després de passejar per les balconades artificials, estava tot fet un negoci, i enfoter-nos dels que havien pagat més per passar en barca per sota les cascades per anar a pujar al penyot del mig, quedant xops de dalt a baix, ens vam dirigir cap al càmping.
Al arribar a Langwiesen, (no sabíem que ens trobaríem, simplement havíem buscat un càmpint a prop de les cascades del Rin) ens va sorprendre molt, vam trobar un poblet precedit de un castell molt ben conservat.
Vam anar al càmping, on ens va atendre el seu propietari, un home gran, amb aires hippies, que parlava un espanyol perfecte. Ens va marcar una mica de ruta pel poble, i ens va assessorar sobre que fer amb els diners, ja que a Suïssa no hi ha Euro, funcionen amb Francs Suïssos. Ell ens va dir que a tot arreu ens acceptarien Euros, però no és del tot així... Sí que els accepten, però arrodoneixen sempre a l'alça a favor seu, acaban-te costant tot un ull de la cara.
Vam visitar el poble, el castell.
Era sant Jordi, i em vaig entossudir que li volia regalar una rosa fos com fos. Ja que jo tenia el meu llibre. Així que vam buscar una floristeria i vam entrar. Amb aquella dona era impossible entendre'ns, primer li vaig preguntar si acceptaven euros. No m'entenia fins que li vaig ensenyar un bitllet de 5, aquí va canviar la cara i va dir que si, que triéssim la flor que volguéssim. La Blanca va triar la rosa que més li va agradar i ens la va embolicar com la carnissera que embolica un fuet.
Aquella dona em va ficar dels nervis. Li vaig pagar, sentint-me una mica estafat només veient amb les ganes que agafava aquells 5€ i vaig agafar un plànol que havia deixat a sobre d'una taula i vam marxar. Al cap d'una estona de caminar, miro la mà i sense saber d'on havia sortit tenía dos llibres sobre plantes en alemany a les mans! La primera reacció era a veure d'on havia sortit allò, no recordava haver-ho agafat d'enlloc, però no podia ser d'un altre lloc que d'aquella dona de la floristeria. Així que els vam anar a tornar, la cara de la dona va ser tot un mapa, crec que a hores d'ara, encara deu estar al·lucinant.
Després de comprar unes postals i alguna cosa més, vam decidir anar al banc a canviar alguns euros, perquè amb aquell sistema d'arrodoniment, en dos dies ens plomarien.
Aquella nit, vam tenir el plaer de menjar una pizza a la vora del Rin, just al càmping.
Al dia següent, vam deixar aquell bonic poble, i ens vam dirigir a la capital, Berna. Vam aprofitar per dinar en un Tailandés, (Suïssa, com en molts països del nord de Europa, de cultura gastronómica poca, a part de la xocolata que diuen que és molt bona, jo personalment, tota la trobo igual)
Vam passejar pels carrers principals, carregats de rellotges que te'ls miris com te'ls miris no veuràs l'hora i de botigues situades als soterranis dels edificis.
Aquesta última era a la porta de la casa on va residir Einstein molts anys, m'arrofregava el cap a les parets a veure si se m'enganxava alguna cosa d'ell.
Quan ja en vam tenir suficient, ens vam dirigir al sud del país, a Noville, situat a l'est del llag Leman. Ens vam trobar amb un càmping espectacular, amb un embarcadero on vam estar de relax total aquella tarda, fent-nos fotos aprofitant la posta de sol i aquell paisatge.
Recordo un home francés, que se'ns va acostar al·lucinant, preguntant si havíem arribat des d'Espanya amb aquell cotxe, li vam dir que no, i li vam explicar la ruta que havíem fet. Ens va mirar i va marxar. Crec que ens va pendre per uns liantes i que ens enfotíem d'ell.
Continuarà....
