Viatge a Centre Europa, Abril '14, 7ª part, tornem a entrar cap a Àustria

Ens llevem dimarts al matí, encara tips però amb ganes de celebrar la nostra particular mona de pasqua, tot i que no teníem el típic pastís, teníem el conillet de pasqua que ens havia regalat l'amiga de la Blanca que ens havia acollit a casa seva a Viena, així que no ens faltava de res, teníem xocolata i camp (vam canviar els paissatges de secà amb l'ordi a mig crèixer de la plana de Lleida, per muntanyes verdes amb olor a herba molla i fresca dels Alps Alemanys).

Un cop vam menjar-nos les orelles del conill (ja us he dit abans que no teníem massa gana, a mi encara em tornava els platots de carn del dia anterior), vam continuar el nostre viatge, deixant enrere Alemanya i vam tornar a entrar a Àustria, amb les seves autopistes amb límit de velocitat i aquestes coses....
Ens vam dirigir en a un poblet fronterer, Nenzing, a la cavall d'Àustria amb Liechtenstein a uns 300km de on havíem passat la nit. Aquell dia volíem una mica de tranquilitat, relaxar-nos. Arribem allà cap a l'hora de dinar, i ens trobem un càmping, al mig del bosc, amb unes vistes espectaculars. Entrem, i ens trobem una noia molt jove, pobreta, com la feien anar vestida... Semblava tot com un conte de fades, els treballadors d'aquell càmping anaven vestits com els típics Austríacs Alpins. portava un vestit de tirants verd amb una camisa brodada. No li quedava gens bé, li faltaven uns 80kg, ser rosa amb dos trenes, tipo això:

Bueno, més o menys, és que si busques campesina de los alpes a Google et surt això:

I aquesta no la veig capaç de sobreviure massa temps al mig de la muntanya, bueno, ni de la muntanya ni d'enlloc.

Bueno, al que anàvem, aquella noia ens va informar que el càmping tenia piscina exterior climatitzada, sauna, servei de massatges i moltíssimes més coses que ni ella ens les sabia explicar, ni nosaltres ho haguéssim entés si ho hagués fet, el pitjor de tot va ser el preu, ens demanava 36€ per plantar la tenda i dormir al terra, ens vam quedar mirant la Blanca i jo, i vam pensar, vas molt maca vestida, però em sembla que buscarem un altre càmping que vagin en xandall.
Vam entrar al cotxe i vam introduir al navegador, el càmping més proper que hi hagués, mai endevinareu com es deia, Heidi's càmping, ni més ni menys, allà anàvem, vam tornar enrere i ens vam enfilar per una carretera de muntanya pel mig del bosc, amb el cotxe en 2a, amb el motor animat, ens devien sentir a uns quans kilòmetres a la rodona, ja que ens vam trobar uns treballadors netejant el voral de la carretera i no ens havien vist que ja estaven fent la "ola". Arribem a on ens marca el GPS i ens trobem un descampat, ple de caravanes tancades, i sense senyals de vida. Preguntem a un matrimoni que sortia d'una casa de per allà el cantó i ens va senyalar la muntanya i ens va dir que la recepció del càmping era a uns 12km d'allà muntanya amunt, ens vam quedar mirant amb la Blanca i vam dir, saps que, paguem els 36€, ens banyem a la piscina que ens ho mereixem! Així que aquest cop, de baixada, vam tornar a travessar aquell bosc, aquest cop els treballadors no els va donar temps de fer la "ola", es van limitar a apartar-se ja que costa avall hasta la merda corre!
No havia passat ni una hora que la nostra amiga alpina ja ens tornava a tenir allà, amb els 36€ a la mà, la veritat és que va valer la pena, ens vam instalar en un balcó que feia la muntanya i vam gaudir d'unes vistes espectaculars, i ens vam poder banyar rodejats dels Alps nevats.

De la sauna no en poso fotos perquè no la vam trobar, ens vam fer un fart d'obrir portes d'armaris i sales buides en un passadís que hi havia per allà sense èxit...
Aquí sembla completament tranquil, però la veritat és que ens va costar fer la segona foto, ja que la piscina estava plena de nens jugant, però tot i així s'hi estava de luxe en aquell càmping.

Al matí, a l'hora de voler trobar una dutxa, problema... tampoc ens en sortíem, però després de pagar el que vam pagar ens volíem dutxar sí o sí, així que vam investigar a fons i vam arribar a un edifici en el que hi havien tot de portes en les quals hi havien uns lavabos molt complets, amb dutxa, pica i water, casi com el lavabo de casa, era tot molt extrany, però vèiem que la gent anava molt decidida cap a dins d'aquells lavabos. Així que amb la Blanca vam dir, hem d'anar ben decidits, com si haguéssim entrat tota la vida, així ho vam fer, un cop a dins vam fer un suspir, ens vam dutxar ràpid, vam contar fins a tres i vam abandonar el lloc de la mateixa manera, ens vam sentir com si haguéssim viscut una aventura de risc!


propera parada... Suïssa!

Continuarà...

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 6ª part, Alemanya

Dinem un tall de pizza allà mateix al camp de concentració, i amb una mica de mal cos, agafem direcció Nenzing, just a la frontera amb Suïssa, aquell dia teníem l'intenció de fer vora 600km, però havent parat a visitar el camp de Mauthausen, era pràcticament impossible que arribéssim a una hora decent al següent càmping, així que vam decidir que faríem camí fins que ens canséssim, i ja buscaríem pel navegador on dormir.

El primer tram, no ens vam dir gran cosa, pensant i comentant a estones el que havíem vist. Però el mal rollo se'ns va passar al cap de pocs kilòmetres. Vaig parar a fer benzina, en una àrea de servei inmensa, vaig omplir el dipòsit i em vaig anar a caixa a pagar, estava a petar de gent, la qual cosa va fer que em retrassés una estona. Quan surto, em trobo a la Blanca, encongida a dins del cotxe dient-me que feia temps que no passava tanta vergonya.... Un autocar de Xinessos sencer, s'havia dedicat a fer-se fotos amb el cotxe amb ella a dins, pobra, no sabia si mirar, si somriure, si baixar del cotxe, o intentar-se desfer. Aquí ja vam tenir tema per riure una bona estona.

Al cap d'uns quants kilòmetres, ens vam trobar retenció, anàvem circulant pel carril de la dreta, quan de cop ens vam quedar sols, tots els del nostre carril es van posar a circular pel voral. Si aneu amb cotxe per Àustria o Alemanya, que sapigueu, que en cas de retenció, els de la dreta han de circular pel voral, ja que en cas de que hagin de passar els serveis d'urgencia, quedi un espai al mig perqué hi puguin circular, si no ho saps, al·lucines, se'm va passar pel cap donar gas i passar-los a tots saludant rollo la cavalcada dels reis mags llençant caramels.

Tot just passar Salzburg, vam anar uns quans kilòmetres darrere un Toyota Auris força simpàtic, a la propietaria se li havia quedat un peluix a punt de caure al tancar el portó i era força graciosa l'escena.

Al cap de poc, vam travessar la frontera amb Alemanya i ens vam trobar la següent senyal

Autopista sense límit de velocitat, velocitat recomanada 130km/h, sé que és el somni de molts, i el meu també, però si t'ho trobes amb un 2cv et pots arribar a cagar les potes avall.

El primer que li vaig dir a la Blanca: Agafat fort, que aquí ens arranquen fins les pegatines. Vam perdre de vista el Toyota amb el peluix (ara enteníem què li passava al peluix, estava demanant auixili abans d'entrar a Alemanya) i ens van avançar cotxes que instants abans segurament els teníem a kilòmetres de distància, i tot just veiem de quin color eren al passar-nos. Per sort, va durar poc això, es va posar a ploure a bots i barrals i van limitar, mitjançat cartells lluminosos, la velocitat a 120km/h, crec que mai m'havia alegrat tant que es posès a ploure durant unes vacances.

Al cap de poc, vam buscar on dormir aquella nit, mitjançant el navegador vam trobar un càmping en un poblet de mala mort a prop de Múnich, Berguen, al cantó del llac Chiemsee. Només entrar al poble ens trobem aquestes Llames, que ens va xocar molt, ja que és un animal originari d'Amèrica del Sud, encara ens preguntem que hi pinten allà, però eren boníssimes, estaven menjant i quan la Blanca les cridava miraven fixament a la càmera!

Vam instal·lar-nos en un càmping que no tenien ni idea d'anglès, vam estar molta estona intentant-nos entendre amb un home, que a cada cosa que li dèiem, cridava a crits a la seva dona perquè ens ho traduís.
Un cop la tenda parada, vam anar a voltar pel poble amb l'intenció de trobar algun restaurant el més autèntic possible. I tant que el vam trobar. De fora semblava que vivien en un etern nadal.

Entrem i ens atén un home que feia per lo menys 3 metres d'alçada, jo amb el meu 1.85 em vaig sentir baixet. Ens acomodem en una taula i ens ve i ens va dir alguna cosa, que no vam entendre ni de casualitat, amb la Blanca ens vam mirar amb cara de "aiii que patirem", l'home, se'n va adonar, i ho va tornar a repetir, com si aquesta vegada ho haguéssim d'entendre, la Blanca en veu baixa em diu: deu voler dir que què volem per veure, (encara no sé perquè ho va dir en veu baixa, tampoc ens va entendre) ella va demanar water (aigua), jo vaig pensar, estic a Alemanya, que collons una bona cervesa! així que li vaig entonar un a beer please, i ens va portar la carta... allò no hi havia qui ho entengués.

Vaig demanar un plat en el que apareixia la paraula Cevapcice, que quan anem al restaurant de menjar ràpid Viena de Manresa, m'ho demano i és un entrepà de vedella, i la Blanca es va fer mig entendre que volia alguna cosa que no portés massa carn, ens vam quedar tant amples, pensant, veus que bé que ens en sortim!

Ens porten el beure, mig litre de cervesa. i el primer plat, a la Blanca una sopa de encara no sabem que era, semblava tires de pa, i a mi una amanida que no sabia que havia demanat. El primer que se'ns passa pel cap es que l'amanida s'havien equivocat, que o era per la Blanca o no era per ningú, però l'home crec que em va dir que me la mengés jo. Així vaig fer, sentint-me estafat pels Viena, que et fan entendre que Cevapcice és vedella i lo que en realitat és, enciam. Però anava equivocat, em van portat el segon plat, si ho sé amago l'amanida sota les estovalles....

La meva cara de com coi em menjo això... Un tall de vedella (no anava tant equivocat), un tall de porc, una hamburguesa, mig pit de pollastre, un tall de xistorra, un de llangonissa, i a sota de tot això, un bon grapat d'arros amb verdures, ceba i patates fregides. A la Blanca li van portar això:

Encara no sabem que és, però era bo.

M'ho vaig acabar tot, no sé si per orgull, o perquè aquell home em feia por. Vam anar a caminar per fer-ho baixar, però allò no baixava ni a cops de mall. Així que em vaig limitar a estirar-me a dins la tenda sense moure'm fins l'endemà...




Continuarà....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 5ª part, Mauthausen (Austria)

Érem dilluns de pasqua, i mentre la inmensa majoria estàveu decidint on poder anar a menjar la mona escapant-vos de la pluja, nosaltres estàvem gaudint de una mica de sol.

Ens dirigíem cap a Mauthausen,  situat a la frontera amb Alemanya, la Blanca m'havia parlat del camp de concentració nazi, en el qual havia estat fa molts anys, i a mi em cridava molt l'atenció, però mai m'haguès pensat que m'impactaria tant.

Quan ens anàvem acostant, entre un bosc, a dalt d'un turó, va aparèixer la fortalesa, un edifici gris, fred i molt diferent a tot el que havíem visitat durant aquest viatge.

Accedim al recinte, el primer que ens vam trobar eren els barracons, estaven destinats a allotjar els presos, dividits per les seves procedències. En un principi, estaven dissenyats per allotjar uns 300 presos per barracó, però havien arribat a allotjar fins a 2000 persones allà dins. Costa d'imaginar, i més sent un espai en el que una persona sola s'hi pot arribar a engoixar.

Seguidament, vam passar cap al barracó de bugaderia, actualment, habilitat com a capella, la qual estava rodejada per les banderes dels països d'on provenia aquesta pobra gent. A cop de vista, vaig intentar localitzar l'espanyola, ja que a fora, en una petita làpida escrita en alemany, vaig poder sobreentendre que hi havien mort uns 7000 espanyols republicans. En un primer moment no la vaig trobar, analitzant-ho millor, em va xocar trobar-m'hi aquesta, que tot i que no del tot, m'hi vaig sentir algo més identificat que si m'hagés trobat la que ens va deixar d'herència el senyor Francesc, i ens l'han acabat de tunejar els que és fan dir els nostres reis....

Vam passar al següent barracó, primera planta del qual, estava destinada a presó pels que deien que tenien males conductes, sincerament, no sé a qué li devien anomenar aquella gent mala conducta, ja que arrancar el cap a un tinent nazi, hauria d'haver estat premiat millor que l'euromillón.

Era un local fred, tot barrat, i ple de cel·les on torturaven als allà tancats....

Amb pell de gallina, vam accedir al soterrani del barracò, allà ens esperava el crematori, un forn de la mesura d'una persona, on incineraven als assassinats.

Aquí feia molta angúnia, i més de pensar, que aquesta camilla, la feien anar els mateixos presos, amenaçats per guardies, cremaven els cadàvers dels seus companys, alguns d'ells encara moribunds, amb por al cos de no acabar-hi ells a dins. A les sales adjacents, hi havia una taula d'autòpsies, on experimentaven amb ells abans de cremar-los (pels qui no ho sàpiguin, la marca de medicaments Bayer, durant aquells anys, va experimentar amb els presos polítics els seus productes) i al cantó hi havia un congelador gegant, on amontegaven milers de cadàvers perquè no fessin pudor, prevenir infeccions i acabar de matar als moribunds.

 

Seguidament vam visitar la exposició situada a l'antic barracó de infermeria, i les càmeres de gas, on milers de presoners van perdre la vida creient que era una simple sala on anirien a fer-se una dutxa.

El funcionament del camp era bàsic, el principal objectiu era explotar a presos, segons ells de raça inferior, ja sigui per la religió, creença política, orientació sexual o simplement per haver estat en el lloc equivocat en el moment equivocat, de manera que els anessin liquidant, poc a poc, mitjançant la mort per esgotament. Aquest camp, junt varis subcamps que hi havien al voltant, es dedicaven a l'extracció de granit de una cantera. Blocs de granit que els presos transportaven a coll, pel que es deia l'escala de la mort, 186 esglaons, irregulars, que els hi feien pujar amb el roc al clatell. Allà hi havien quatre opcions, morir desnucat, al caure enrere, per aplastament al caure endavant amb la pedra al clatell, suïcidi provocat per la desesperació, o sortir-ne viu.

Cada mort comportava un seguit de informes en els que hi justificaven perquè havia perdut la vida la persona. En aquestos informes, hi havia poc ventall de motius de mort: accident laboral, infarts, càncers, suïcidis, i mort per intent de fugida (era en "l'única" ocasió que els vigilants estaven autoritzats a disparar). Això era la teoria, a la pràctia ens trobem milers de morts amb etiqueta de intent de fugida, amb la fotografia obligatoria que havia de acompanyar l'informe, totalment desenfocada per no buscar proves, quan en realitat era gent que havien assassinat a dins del camp i els havien llançat a fora, en algun camí proper, per fer la foto.

O gent que els havien espentejat perquè s'electrocutessin amb la reixa perimetral o obligats a escanyar-se amb una corda per poder fer la foto pel pertinent informe.

Em va omplir d'orgull, saber que el encarregat de fer aquestes fotos era català, Francisco Boix, ja que va crear una mena de màfia de republicans espanyols, els quals extreien els negatius de els fotos que mostraven la realitat, cosits a les ombreres dels famosos pijames de ralles, i els ocultaven en les construccions que es duien a terme en aquells moments, ja que els republicans espanyols eren els encarregats de treballar a les obres constants d'ampliació dels camps. Aquestos negatius van ser de molta ajuda. Van condenar a Heinrich Himmler (comandant jefe de les Shutzstaffel, organització militar nazi) durant els judicis, després de l'alliberament del camp per part dels americans, ja que ell negava el coneixement de l'existència i el funcionament d'aquestos camps. Les fotos, van demostrar que no era així, existien moltes instantànies que apareixia Himmler pasejant pels camps això si, aquestes ben enfocades, i amagant tot possible aparença de violència, ja que teòricament, aquestes fotos, havien de servir per demostrar la bona feina en els camps de concentració i lo importants que eren per Alemanya. 

El 5 de maig de 1945, els americans, guiats per un habitant del poble de Mauthausen, van entrar a alliBerar el camp, a partir d'aquí, es va començar a documentar tot el que havia passat tots aquestos anys, i va sortir a la llum el que realment era aquell infern mitjançant la càmera del Barceloní.

Tot eren muntanyes de cadàvers i gent desnodrida, que només s'hi marcaven els ossos que saltaven d'alegria al veure el final del seu calvari...

Al final de la visita vam entrar en una sala en la que hi havia tots els noms dels que havien deixat la vida en el camp, i petits homenatges de familiars de les victimes, se'm va posar un nus a la gola al veure que hi havia gent de escassos kilòmetres del meu poble.

Al sortir al carrer, hi ha una zona en la qual s'hi aixequen nombrosos monuments a les víctimes al camp, construits pels seus païssos d'origen. Com no, Espanya, per acabar de sentir-s'hi més orgullós encara, és l'únic país que no ha fet cap monument, sinó el fet per una associació de republicans espanyols.

Sé que aquest post és una mica macabra, però allà vaig llegir una frase de George Santayana que tenia tota la raó.... Qui no està disposat a apendre de la seva història, està condemnat a repetir-la. Us animo a visitar aquest i els altres camps i a buscar documentals. Ja que aquest país en el que diuen que vivim no s'ha dignat a reconèixer el que va fer amb els que no pensaven com ells, siguem prou cultes per averiguar-ho.

Apa! Bobet, ja tens una estona per evadir-te dels exàmens!

Continuarà...

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 4ª part, Austria

Deixem, enrere la tranquil·la Eslovènia, accedint a Austria per Villach, la frontera va anar marcada per un túnel de 7.5km en el que vam al·lucinar, pensant que era el més llarg d'europa, per lo menos, després vam veure que no era així, que en vam passar de més llargs.

Abans de pagar el peatge del túnel, vam haver de comprar la segona Vignette, la Austriaca, aquest cop, una mica més econòmica, uns 8.5€ i ens durava 10 dies.

Només entrar al país, a mi em va entrar pixera, vam parar en una àrea de servei, i quan anava a entrar al lavabo, ja baixant-me la bragueta, vaig sentir una veu tosca, d'aquelles que fan pinta de fumar molts ducados, em giro i era una dona grossa, rossa, a la qual no li provaven massa els anys, que em senyalava un plat, en el qual hi havia numeroses monedes de 50 cèntims, vaig deduir que anar a pixar em costaria mig euro... perquè ja era allà dins, si no m'anava a pixar a sota el primer pí que trobés, que en aquella zona n'hi havia de sobres!

Vam continuar el viatge direcció a Leoben, on teníem un càmping buscat. Ens va costar trobar-lo, quan arribem, ens trobem un càmping tot ple de gespa, molt autèntic. Ens va baixar una dona gran, xaporrejant una mica d'anglès i ens va dir que tenia les dutxes en obres, que no hi havia aigua calenta, i que per tot el càmping tenia només un lavabo. Ens va agradar tant el lloc, que li vam dir que no importava, que ens hi quedàvem igual, tampoc hi havia tanta gent com per fer cua al lavabo, i que perquè no ens dutxéssim aquell dia tampoc passava res.

Ens va assignar la parcel·la i encara ens va agradar més quan ens va dir que ens cobraria 10€ pels dos aquella nit:

Semblava que en qualsevol moment ens hagués d'aparèixer Marco i el mono Amedio per allà preguntant si havíem vist a sa mare.

Com que era d'hora, vam anar a fer un café al poble, em vaig quedar al·lucinant, quan vaig veure que a la plaça més gran del poble hi havia WIFI gratuït, quan poques hores abans, havia pagat per pixar! em vaig indignar.

Cap a l'hora de sopar, vam estar una bona estona buscant un restaurant, tot estava tancat, el més semblant a menjar que vam trobar van ser una mena d'espaguetis amb kiwi, no ens va semblar del tot comestible, així que va ser més pràctic anar a buscar un Kebab i endur-nos el menjar al camping. Al anar cap al cotxe, uns nois s'hi estaven fent fotos, i al veure que era nostre, el més friki, ens va demanar si es podia fer fotos segut a dins, el vam complaure i els seus companys, li van fer la foto mig avergonyits, i ens van deixar marxar.
De camí al càmping, va començar a ploure a bots i barrals, vam decidir que soparíem a dins del nostre xalet amb parcel·la privada, la nostra sorpresa va ser al veure que ens havíem deixat la cremallera de la porta del xalet oberta, la primera reacció va ser de pànic, després va ser que no n'hi havia per tant.
Vam sopar a dins de la tenda, i vam decidir que quan parés de ploure sortiríem a buscar els pijames per canviar-nos, el següent que recordo és que ja era el matí, no havia parat de ploure, i ens havíem adormit amb la roba que portàvem.
Vam sortir corrents fins a una mena de bar self-service que tenia aquella dona, regnava una pudor a tabac impressionant, tot precidit per una bandera d'Espanya gengant, aquí ens va fer una mica d'esgarrifança, allà vam esmorzar, tot mirant uns ous que hi havia a les taules, de colors. Aquella dona ens va explicar que eren ous durs, que alhora de bullir-los hi afegia tint a l'aigua, de tal manera que la closca quedés tintada, i eren típics de pasqua, més endavant vam saber, que a Àustria i a Alemània, per pasqua, la llegenda diu que un conillet es dedica a amagar ous de colors, xocolatines i llaminadures, pels jardins i racons de les cases, i els nens es dedicaven a buscar-los.

Ja era diumenge, i no hi havia manera que parés de ploure. Aquell dia havíem d'arribar a Viena, el dia anterior, la Blanca va contactar amb una amiga que feia deu anys que no veia, i ens va insistir moltíssim que ens quedéssim a dormir a casa seva. Així que vam plegar la tenda molla (no hi havia més remei) i sense dutxar-nos (era el dia que més ho necessitàvem...) vam agafar direcció la capital.

Al arribar allà, ella ens va fer de guia, i ens va fer una ruta per la ciutat, ens va semblar molt senyorial i elegant, però comparat amb la tranquilitat dels pobles que havíem visitat últimament, era una mica caòtica.

Al vespre també vam trobar un petit tresor

Aquella nit, després de tots els dies que portàvem dormint al terra, vam dormir de luxe.
Al dia següent, després d'acomiadar-nos d'aquella noia tan servicial, ens vam dirigir a Mauthausen, al camp de concentració Nazi, del qual en parlaré al següent post, crec que es mereix un sencer, ja que em va impactar molt.


Per cert, a tots els qui m'ho vau dir si veuria cangurs, us ben aseguro que els vaig buscar, però no en vaig trobar cap, em va semblar veure un koala, però al acostar-m'hi vaig veure que era un gos. jo asseguraria que són a Austràlia.


Continuarà...

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 3ª part, Eslovènia

Estem deixant Itàlia al darrere, la nostra intenció és arribar a Ankaran, un poblet coster, just travessar la frontera d'Eslovènia. Abans d'entrar-hi, hem de comprar la "vignette", un adhesiu que es col·loca a la lluna davantera, i serveix per poder transitar per les autopistes del país, depenent del temps que hi estàs, té un preu o un altre, nosaltres vam agafar la mínima que és d'una setmana, i ens va costar uns 15€, surt molt més barat que la pasta que ens vam deixar entre França i Itàlia en peatges.

Ara si, ja estàvem a punt per travessar la frontera. El GPS, un cop més, es va tornar boig, ens va fer entrar a Muggia i pujar per un petit port de muntanya, accedint a Eslovènia pel lloc més amagat que existeix, em sembla a mi...

Això sí, vam gaudir d'un paisatge espectacular. I vam poder fer la foto a l'entrada del país, que sempre fa gràcia.

Va ser superar l'aduana, i com per art de màgia, de cop, el navegador va callar (sempre s'agraeix una mica, al cap de tants kilòmetres, la veu de la senyoreta, es torna una mica taladrant) i va desaparèixer tota indicació a la pantalla (això ja no ho vam agraïr tant...)

Es veu, que els mapes de els països que formen l'antiga Yugoslavia, no estan introduïts en molts dels GPS amb mapes europeus... L'única sol·lució que vam trobar va ser minimitzar el mapa, i al introduïr les coordenades, apareixia la nostra posició i la del punt desitjat, així que ens ho vam pendre com si estéssim jugant a Undir la Flota i donant més tomps que un ventilador vam arribar als campings.
Al primer, vam acampar just al cantó del mar, sentint les onades repicar.

Aquella tarda, vam anar a visitar Koper, un dels pobles més importants de la costa Eslovena, al golf de Trieste.
Personalment, em va sorprendre molt, quan sents Eslovènia, et ve a la ment, postguerra, pobresa, misèria. Ens vam trobar carrers nets, gent molt molt educada, silenci, i la gent parlant en un to de veu agradable (excepte a la nit quan beuen...) vamos, igualet que a Espanya...
També ens va sorprendre, que eren quarts de set de la tarda i les botigues ja tancaven, i hi havia gent sopant als restaurants, quan nosaltres feia ben poc que havíem dinat.

Vam passejar per la zona del port, gaudint d'aquella agradable sensació de tranquilitat, i gaudint d'una preciosa posta de sol al mar adriàtic:

A les vuit del vespre, ja amb por que no ens donessin de sopar perquè era ja tard per ells, vam anar a buscar el lloc més autèntic possible, vam entrar en un restaurant d'aquells amb cinquanta enredos plens de pols a les parets, que regentava una dona gran i grossa, on vam menjar peix, molt bó i barat, això sí, tot regat amb gerres de mig litre de cervesa.

Quan ja no quedava absolutament ningú al carrer, devien ser les 9 del vespre, vam anar a treure el cotxe del pàrquing on l'havíem deixat, estava tancat amb persianes, i portes, no hi podies accedir sense el tiquet, evitant així que entrés gent que no hi pinta res allà. Al principi vam pensar que aquells luxes es paguen, però el cotxe que portem crida l'atenció, i jo sóc molt primmirat on deixar-lo. Mirem la llista de preus, i ens trobem que la primera hora era gratuïta, i la resta a 1€, vamos, que tota la tarda no ens va arribar a 3€. Proveu de deixar tota la tarda el cotxe en algun pàrquing de Barcelona, ja veureu que passa....

Al dia següent, vam travessar el país fins a la capital, Ljubljana. Buscant el camping de la mateixa manera que l'anterior.
Ens vam trobar una bonica ciutat, encapçalada per un castell, on és respirava la mateixa sensació de tranquilitat que al poble anterior, fent oblidar, que estas pasejant per una capital...

L'últim dia, vam visitar un petit llag al nord del país, el Llac de Bled, al centre del qual hi ha una petita illa que hi sobresurt una bonica esglèsia del segle XV. Vam anar a visitar-lo, gràcies a una dona italiana, al càmping de Ljubljana, que amb l'excusa de la curiositat del seu fill va venir a xafardejar una mica (tot i que ella deia que no era amb aquest fí, si no que era que queden pocs 2cv i el nen estava encuriosit, el qual, passava bastant del tema) ens va dir que era un llac molt maco. EL vam trobar de potra, ja que anàvem sense GPS, i aquells senyals no hi ha qui els entengui.

Finalment, vam accedir a Austria pel sud, travessant un túnel de 7.5km.

Vam entrar a Eslovènia amb unes expectatives d'aventura, i sincerament ens vam trobar una sensació de tranquilitat que no esperàvem.

Per cert, si envieu una postal cap aquí, no la doneu per perduda, triga 3 setmanes en arribar.

Continuara....