Ens dirigíem cap a Mauthausen, situat a la frontera amb Alemanya, la Blanca m'havia parlat del camp de concentració nazi, en el qual havia estat fa molts anys, i a mi em cridava molt l'atenció, però mai m'haguès pensat que m'impactaria tant.
Quan ens anàvem acostant, entre un bosc, a dalt d'un turó, va aparèixer la fortalesa, un edifici gris, fred i molt diferent a tot el que havíem visitat durant aquest viatge.
Accedim al recinte, el primer que ens vam trobar eren els barracons, estaven destinats a allotjar els presos, dividits per les seves procedències. En un principi, estaven dissenyats per allotjar uns 300 presos per barracó, però havien arribat a allotjar fins a 2000 persones allà dins. Costa d'imaginar, i més sent un espai en el que una persona sola s'hi pot arribar a engoixar.
Seguidament, vam passar cap al barracó de bugaderia, actualment, habilitat com a capella, la qual estava rodejada per les banderes dels països d'on provenia aquesta pobra gent. A cop de vista, vaig intentar localitzar l'espanyola, ja que a fora, en una petita làpida escrita en alemany, vaig poder sobreentendre que hi havien mort uns 7000 espanyols republicans. En un primer moment no la vaig trobar, analitzant-ho millor, em va xocar trobar-m'hi aquesta, que tot i que no del tot, m'hi vaig sentir algo més identificat que si m'hagés trobat la que ens va deixar d'herència el senyor Francesc, i ens l'han acabat de tunejar els que és fan dir els nostres reis....
Vam passar al següent barracó, primera planta del qual, estava destinada a presó pels que deien que tenien males conductes, sincerament, no sé a qué li devien anomenar aquella gent mala conducta, ja que arrancar el cap a un tinent nazi, hauria d'haver estat premiat millor que l'euromillón.
Era un local fred, tot barrat, i ple de cel·les on torturaven als allà tancats....
Amb pell de gallina, vam accedir al soterrani del barracò, allà ens esperava el crematori, un forn de la mesura d'una persona, on incineraven als assassinats.
Aquí feia molta angúnia, i més de pensar, que aquesta camilla, la feien anar els mateixos presos, amenaçats per guardies, cremaven els cadàvers dels seus companys, alguns d'ells encara moribunds, amb por al cos de no acabar-hi ells a dins. A les sales adjacents, hi havia una taula d'autòpsies, on experimentaven amb ells abans de cremar-los (pels qui no ho sàpiguin, la marca de medicaments Bayer, durant aquells anys, va experimentar amb els presos polítics els seus productes) i al cantó hi havia un congelador gegant, on amontegaven milers de cadàvers perquè no fessin pudor, prevenir infeccions i acabar de matar als moribunds.
Seguidament vam visitar la exposició situada a l'antic barracó de infermeria, i les càmeres de gas, on milers de presoners van perdre la vida creient que era una simple sala on anirien a fer-se una dutxa.
El funcionament del camp era bàsic, el principal objectiu era explotar a presos, segons ells de raça inferior, ja sigui per la religió, creença política, orientació sexual o simplement per haver estat en el lloc equivocat en el moment equivocat, de manera que els anessin liquidant, poc a poc, mitjançant la mort per esgotament. Aquest camp, junt varis subcamps que hi havien al voltant, es dedicaven a l'extracció de granit de una cantera. Blocs de granit que els presos transportaven a coll, pel que es deia l'escala de la mort, 186 esglaons, irregulars, que els hi feien pujar amb el roc al clatell. Allà hi havien quatre opcions, morir desnucat, al caure enrere, per aplastament al caure endavant amb la pedra al clatell, suïcidi provocat per la desesperació, o sortir-ne viu.
Cada mort comportava un seguit de informes en els que hi justificaven perquè havia perdut la vida la persona. En aquestos informes, hi havia poc ventall de motius de mort: accident laboral, infarts, càncers, suïcidis, i mort per intent de fugida (era en "l'única" ocasió que els vigilants estaven autoritzats a disparar). Això era la teoria, a la pràctia ens trobem milers de morts amb etiqueta de intent de fugida, amb la fotografia obligatoria que havia de acompanyar l'informe, totalment desenfocada per no buscar proves, quan en realitat era gent que havien assassinat a dins del camp i els havien llançat a fora, en algun camí proper, per fer la foto.
O gent que els havien espentejat perquè s'electrocutessin amb la reixa perimetral o obligats a escanyar-se amb una corda per poder fer la foto pel pertinent informe.
Em va omplir d'orgull, saber que el encarregat de fer aquestes fotos era català, Francisco Boix, ja que va crear una mena de màfia de republicans espanyols, els quals extreien els negatius de els fotos que mostraven la realitat, cosits a les ombreres dels famosos pijames de ralles, i els ocultaven en les construccions que es duien a terme en aquells moments, ja que els republicans espanyols eren els encarregats de treballar a les obres constants d'ampliació dels camps. Aquestos negatius van ser de molta ajuda. Van condenar a Heinrich Himmler (comandant jefe de les Shutzstaffel, organització militar nazi) durant els judicis, després de l'alliberament del camp per part dels americans, ja que ell negava el coneixement de l'existència i el funcionament d'aquestos camps. Les fotos, van demostrar que no era així, existien moltes instantànies que apareixia Himmler pasejant pels camps això si, aquestes ben enfocades, i amagant tot possible aparença de violència, ja que teòricament, aquestes fotos, havien de servir per demostrar la bona feina en els camps de concentració i lo importants que eren per Alemanya.
El 5 de maig de 1945, els americans, guiats per un habitant del poble de Mauthausen, van entrar a alliBerar el camp, a partir d'aquí, es va començar a documentar tot el que havia passat tots aquestos anys, i va sortir a la llum el que realment era aquell infern mitjançant la càmera del Barceloní.
Tot eren muntanyes de cadàvers i gent desnodrida, que només s'hi marcaven els ossos que saltaven d'alegria al veure el final del seu calvari...
Al final de la visita vam entrar en una sala en la que hi havia tots els noms dels que havien deixat la vida en el camp, i petits homenatges de familiars de les victimes, se'm va posar un nus a la gola al veure que hi havia gent de escassos kilòmetres del meu poble.
Al sortir al carrer, hi ha una zona en la qual s'hi aixequen nombrosos monuments a les víctimes al camp, construits pels seus païssos d'origen. Com no, Espanya, per acabar de sentir-s'hi més orgullós encara, és l'únic país que no ha fet cap monument, sinó el fet per una associació de republicans espanyols.
Sé que aquest post és una mica macabra, però allà vaig llegir una frase de George Santayana que tenia tota la raó.... Qui no està disposat a apendre de la seva història, està condemnat a repetir-la. Us animo a visitar aquest i els altres camps i a buscar documentals. Ja que aquest país en el que diuen que vivim no s'ha dignat a reconèixer el que va fer amb els que no pensaven com ells, siguem prou cultes per averiguar-ho.
Apa! Bobet, ja tens una estona per evadir-te dels exàmens!
Continuarà...
Osti Dani! Si que es una mica macabra aquest post si! Pero gràcies per la dedicatoria ;)
ResponElimina