Estem deixant Itàlia al darrere, la nostra intenció és arribar a Ankaran, un poblet coster, just travessar la frontera d'Eslovènia. Abans d'entrar-hi, hem de comprar la "vignette", un adhesiu que es col·loca a la lluna davantera, i serveix per poder transitar per les autopistes del país, depenent del temps que hi estàs, té un preu o un altre, nosaltres vam agafar la mínima que és d'una setmana, i ens va costar uns 15€, surt molt més barat que la pasta que ens vam deixar entre França i Itàlia en peatges.
Ara si, ja estàvem a punt per travessar la frontera. El GPS, un cop més, es va tornar boig, ens va fer entrar a Muggia i pujar per un petit port de muntanya, accedint a Eslovènia pel lloc més amagat que existeix, em sembla a mi...
Això sí, vam gaudir d'un paisatge espectacular. I vam poder fer la foto a l'entrada del país, que sempre fa gràcia.
Va ser superar l'aduana, i com per art de màgia, de cop, el navegador va callar (sempre s'agraeix una mica, al cap de tants kilòmetres, la veu de la senyoreta, es torna una mica taladrant) i va desaparèixer tota indicació a la pantalla (això ja no ho vam agraïr tant...)
Es veu, que els mapes de els països que formen l'antiga Yugoslavia, no estan introduïts en molts dels GPS amb mapes europeus... L'única sol·lució que vam trobar va ser minimitzar el mapa, i al introduïr les coordenades, apareixia la nostra posició i la del punt desitjat, així que ens ho vam pendre com si estéssim jugant a Undir la Flota i donant més tomps que un ventilador vam arribar als campings.
Al primer, vam acampar just al cantó del mar, sentint les onades repicar.
Aquella tarda, vam anar a visitar Koper, un dels pobles més importants de la costa Eslovena, al golf de Trieste.
Personalment, em va sorprendre molt, quan sents Eslovènia, et ve a la ment, postguerra, pobresa, misèria. Ens vam trobar carrers nets, gent molt molt educada, silenci, i la gent parlant en un to de veu agradable (excepte a la nit quan beuen...) vamos, igualet que a Espanya...
També ens va sorprendre, que eren quarts de set de la tarda i les botigues ja tancaven, i hi havia gent sopant als restaurants, quan nosaltres feia ben poc que havíem dinat.
Vam passejar per la zona del port, gaudint d'aquella agradable sensació de tranquilitat, i gaudint d'una preciosa posta de sol al mar adriàtic:
A les vuit del vespre, ja amb por que no ens donessin de sopar perquè era ja tard per ells, vam anar a buscar el lloc més autèntic possible, vam entrar en un restaurant d'aquells amb cinquanta enredos plens de pols a les parets, que regentava una dona gran i grossa, on vam menjar peix, molt bó i barat, això sí, tot regat amb gerres de mig litre de cervesa.
Quan ja no quedava absolutament ningú al carrer, devien ser les 9 del vespre, vam anar a treure el cotxe del pàrquing on l'havíem deixat, estava tancat amb persianes, i portes, no hi podies accedir sense el tiquet, evitant així que entrés gent que no hi pinta res allà. Al principi vam pensar que aquells luxes es paguen, però el cotxe que portem crida l'atenció, i jo sóc molt primmirat on deixar-lo. Mirem la llista de preus, i ens trobem que la primera hora era gratuïta, i la resta a 1€, vamos, que tota la tarda no ens va arribar a 3€. Proveu de deixar tota la tarda el cotxe en algun pàrquing de Barcelona, ja veureu que passa....
Al dia següent, vam travessar el país fins a la capital, Ljubljana. Buscant el camping de la mateixa manera que l'anterior.
Ens vam trobar una bonica ciutat, encapçalada per un castell, on és respirava la mateixa sensació de tranquilitat que al poble anterior, fent oblidar, que estas pasejant per una capital...
L'últim dia, vam visitar un petit llag al nord del país, el Llac de Bled, al centre del qual hi ha una petita illa que hi sobresurt una bonica esglèsia del segle XV. Vam anar a visitar-lo, gràcies a una dona italiana, al càmping de Ljubljana, que amb l'excusa de la curiositat del seu fill va venir a xafardejar una mica (tot i que ella deia que no era amb aquest fí, si no que era que queden pocs 2cv i el nen estava encuriosit, el qual, passava bastant del tema) ens va dir que era un llac molt maco. EL vam trobar de potra, ja que anàvem sense GPS, i aquells senyals no hi ha qui els entengui.
Finalment, vam accedir a Austria pel sud, travessant un túnel de 7.5km.
Vam entrar a Eslovènia amb unes expectatives d'aventura, i sincerament ens vam trobar una sensació de tranquilitat que no esperàvem.
Per cert, si envieu una postal cap aquí, no la doneu per perduda, triga 3 setmanes en arribar.
Continuara....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada