Kilòmetres, cabra i xatarra: Estació internacional de Canfranc

Feia massa temps que amb en Xesco no teníem un arravatament d'agafar la cabra i fer una pila de kilòmetres en un sol dia. Fa poc, amb la dona, anant de vacances, vam passar per davant de l'estació abandonada de Canfranc, n'havia sentit a parlar molt i realment impressiona. Com que sé que el Xesco és un fanàtic dels ferrocarrils, n'hi vaig passar una foto i es va tornar boig (més de lo habitual). Així que, li vaig proposar, d'un dia, agafar els 2cv i plantar-nos en aquell poble fronterer a la província d'Osca.

Aprofitant que jo tenia vacances, hem agafat el 2cv (aquesta vegada només amb un sol, el seu, ja que el meu està amb els budells fora, pobret, estem tenint una lluita constant, ell perquè el deixi descansar, i jo, entossudit que ha de funcionar com el primer dia)

Carretera ben d'hora direcció Canfranc.

El viatge sense cap imprevist, per les carreteres Aragoneses, per mil autovies sense acabar, trams de nacional, mil rotondes que ens van portar a Jaca i tot seguit Canfranc.

Ens vam dirigir a l'oficina de turisme ja que informaven d'una visita guiada per dins de l'edifici que alvergava l'antic hotel , però aquell dia estava complet... Vam al·lucinar amb aquella dona, perquè amb poques paraules ens va dir que la visita guiada no valia gaire la pena, ens va donar un plànol, i ens va indicar per on ens podíem colar per visitar totes les instal·lacions abandonades i cases mig derruïdes. Això si, ens va insistir molt que vigiléssim que era perillós ja que estava tot en molt mal estat i podíem pendre mal, no fós cas...

Així que, amb el plànol a la mà, vam seguir les instruccions de aquella senyora i ens vam trobar amb això:

Una estació plena de vagons en estat lamentable, un conjunt d'angars amenaçant ruïna, grues, magatzems, on s'ha aturat el temps...

Bidons de grassa, piles de blogs de carbó amb la inscripció RN preparats per ser cremats a les locomotores que transportaven als viatgers cap a l'interior de la península.

Més endavant ens vam trobar amb les cases dels treballadors, obertes de bat a bat, aquí vam ser una mica imprudents de pujar-hi, ja que a les parets hi havien unes esquerdes que t'hi podia passar la mà, però era massa temptador com per quedar-se a baix, i aquella dona, ens va fer entendre, que amb cuidado podíem entrar a tot arreu, així que, no ho podíem deixar escapar.

Desde 1853 s'havia volgut unir Espanya amb França mitjantçant el ferrocarril, però el país veí no estava massa interessat en aquest projecte, fins que a partir de 1885 apareix la necessitat d'un mitjà de transport ràpid per travessar la península que els faciliti l'accés a les colònies que tenia França al continent Africà, a partir d'aquí es pacta la construcció d'aquest complex a los Aranyones, una vall que forma una esplanada suficientment gran per poder garantir la cabuda de totes les instal·lacions.

Al 1904 comencen les obres de l'estació i del túnel de Somport, que unirà els dos països. Aquestes obres van patir un retard important per part de França a causa de l'esclat de la 1ª Guerra Mundial.

Al juliol de 1928, Alfons XIII i el president de la República Francesa M.Gaston van inaugurar les instal·lacions. Aquesta estació tenia dos parts: la part francesa, amb vies més estretes i els combois anaven alimentats elèctricament i la part espanyola, on l'ample de via és l'ibèric i les locomotores funcionaven amb combústibles fòssils (carbó), els passatgers i les mercaderies feien un trasbord en aquesta estació.

Al 1970, un accident d'un tren de mercaderies francès descarrila al pont de l'Estanguet destruint-lo completament, això sumat al poc interès per mantenir la línea operativa per part del govern francès talla la comunicació entre els dos països fent que aquesta estació quedi en desús i el seu total abandonament.

Després vam trobar-nos amb l'entrada del túnel, on Franco va deixar la seva petjada, substituint l'escut de pedra original pel de l'àliga

Pell de gallina només de pensar la gent que va fer passar Franco per aquest túnel direcció els camps de concentració centre-europeus...

Tornant al mapa que ens va facilitar la noia de l'oficina de turisme, ens va marcar un camí que ens portaria als tallers, li vam fer cas, i vam trobar un conjunt de foses on reparaven les locomotores amb un pont giratori a l'entrada. Tot això acompanyat de les cases dels treballadors en bastant bon estat (no hi havia perill que s'enfonsés tot sota els nostres peus).

Un cop ja ho haviem vist tot, vam decidir saltar a la part francesa a veure que en quedava. Allà encara era més penós, el poc interès que va tenir França en aquesta infraestructura és reflexa encara a dies d'avui.

És més, a part de les ruines de una central transformadora, ens vam topar amb la boca del túnel tancada amb un cartell que prohibia el pas sota pena de presó.

Així que com no teníem ganes de acabar engarjolats, vam girar cua, vam agafar el cotxe i vam tornar cap a casa...

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 11ª part Final del viatge

Sortim de visitar la maternitat, jo tot emocionat ja que donava per triomfat el viatge

La Blanca, que sempre toca de peus a terra, em deixa anar després d'aquesta foto: Jo no cantaria victòria, encara falten dos-cents quilòmetres per arribar a casa...

Dit i fet, no fem més que passar La Jonquera i a les pujades començava a perdre potència. Al darrere portava a l'Albert, amb el seu 2cv en el que eren 4 i veia que em menjava el cul... Cada vegada tenia menys recorregut el pedal del gas fins que em vaig ajupir i amb la mà anava estirant del cable del accelerador fins arribar a l'alçada de Vic, que no vaig poder més, se m'estava tallant la circulació a la punta dels dits!

Obro el capó i sorpresa... s'havia escorregut tota la funda del cable de l'accelerador que m'havien muntat a França dos setmanes abans... la meva cara va ser tot un mapa... 

Au! a treure tot el que portàvem al maleter per buscar la caixa d'eines, com que mai s'espatlla, estava al fons del tot del maleter!

Amb unes estenalles i l'argolla de un clauer vaig cargolar-ho al cable fent un tope a la funda que ens va fer arribar a casa, bueno, a casa i encara hi vaig així 5 mesos després.

Vam arribar a casa a les tantes de la nit i al dia següent a treballar. Un viatge que mai oblidarem, els moments, els paisatges.... i un preciós "record", si tot va bé, fruit d'aquest viatge, al gener neixerà la nostra primera filla, de nom, no podia ser un altre que el d'Elna....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 10ª part Elna

Després de veure les curses de 2cv, vam decidir fer una visita a la materintat d'Elna. Feia temps que tenia ganes d'anar-hi, n'havia llegit i investigat sobre aquest petit palauet situat a l'entrada de la població, i la seva fundadora, la mestra i infermera suïssa Elizabeth Eidenbenz.

Quan la guerra civil es va acabar, centenars de milers de refugiats republicans van travessar la frontera arribant al sud de França. El govern francès no sabia que fer amb tanta gent ni com gestionar-ho, així que va fer una tanca a tot el voltant de les platges d'Argelés-sur-mer i els va abocar allà, custodiats pels gendarmes. Sense lloc on aixuplugar-se, simplement el mar, la sorra i les tanques, unes quantes barraques d'infermeria i cuina i poca cosa més, el menja i l'aigua que els proporcionaven  eren mínims i la gent s'havia de espavilar aprofitant inclús la rosada del matí per poder aconseguir quatre gotes d'aigua.
L'altre problema eren els naixements, hi havia un índex de mortalitat de 99% en nens acabats de néixer, a causa de les males condicions i de la desnutrició de les mares. Inclús hi han testimonis de mares que arribaven a ofegar als seus nadons al mar per evitar el sofriment en moments de deseperació que les abocaven a la bogeria.

Elizabeth Eidenbenz, mestra i infermera suïssa de tan sols 24 anys, que havía estat fent un cop de mà amb la creu roja durant la Guerra Civil a Madrid València i Barcelona, quan va arribar allà es va esgarrifar. Ràpidament va localitzar el castell de Bardou construït al 1900 i que en aquell moment es trobava abandonat, a la localitat d'Elna i el va adquirir i restaurar amb l'ajuda de la creu roja Suïssa.

A partir d'aquí, va començar a lluitar amb el govern francès per demanar permís per poder treure a aquelles mares desnodrides dels camps de concentració uns dies abans de haver de parir, per poder-les acondicionar i que poguessin donar a llum sense perill, ni per elles, ni pels nens.

El dia 7 de decembre de 1939 va néixer el primer nen.
El funcionament de la maternitat era molt senzill, les mares que ja havien parit i es trobaven bé eren les encarregades de netejar, cuinar, preparar biberons i tot el que calgués per ajudar. Quan els nens tenien de 3 a 6 mesos sortien de la casa amb les mares o cap a França, o per retornar a Catalunya, o al camp però sense perill, així deixant places lliures per les mares que ho necesitessin, les quals podien anar acompanyades dels seus fills més grans.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial a la maternitat no només van començar a arribar refugiats catalans, sinó que també jueus. Aquí van començar els problemes, l'Elisabeth va amagar i protegir les mares jueves tot el que va poder, fins i tot posant-se ella en perill en varies ocasions ja que la Gestapo se la va emportar més d'una vegada per espantar-la però al final no va poder resistir i al 1944 l'exèrcit Alemany va tancar la maternitat, amb una memòria de 597 nens nascuts allà, entre aquelles parets.

L'edifici va quedar totalment abandonat fins que a l'any 1990 un artesà vidrier el comprés mig enfondrat i el restaurés. Al 2001 un jueu nascut allà, Guy Eckstein va voler investigar i es va posar en contacte amb el propietari i va començar les investigacions per donar a la llum el que aquell petit àngel anomenat Elizabeth, havia fet per tot aquells nens.




Arribem allà després de dinar uns espaguetis que havíem fet en un fogonet al pàrquing d'un supermercat. Al final d'un camí ens apareix l'edifici entre uns fuiters que l'envoltaven, ja l'havia vist en una altra ocasió des de fora, ja que aquell dia vam arribar tard i ja era tancat, però no podia evitar que se'm posés la pell de gallina al veure'l.

A l'entrar ens van atendre dues noies molt simpàtiques i en català, una de les quals ens va fer la visita guiada per l'edifici, ens va fer posar la pell de gallina en més d'una ocasió, inclús més d'una llagrima es va escapar.

"Un nadó no tenia llet i plorava de gana tota la nit. Quan estava esgotat de tant plorar s'adormia, i la mare l'aferrava contra el seu cos. Les mantes encara eren molles dels durs dies de febrer. Quan el sol sortia , la mare enterrava a l'infant a la sorra només deixant sortir el seu petit cap. La sorra li feia de manta. Al cap de pocs dies el nadó va morir de fred i fam. Jo estava embarassada i l'idea de pensar que el meu fill havia de néixer en aquell infern em desesperava.

Unes setmanes més tard, dins de la barraca de l'infermeria, vaig trobar l'Elisabeth Eidenbenz, o millor dit, ella em va trobar a mi. Em va proposar  parir en una maternitat que ella mateixa dirigia, situada a Elne, aquí mateix al Rosselló. El dia que el meu fill va néixer en aquell paritori de la maternitat, no vaig poder retenir les llàgrimes. Tothom va pensar que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava pensant en l'infant enterrat a la sorra de la platja d'Argelés."

Aquest és un testimoni de Mercé Domenech, una de les republicanes refugiades al camp.

Si teniu una estona, os recomano que mireu aquest documental. No us deixarà indiferents...

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/498169


Us animo, que visiteu aquest petit racó de la nostra història.


Continuarà....