Encara més lluny, Andalusia, Setembre 2012

Ja feia més d'un any que no ens escapàvem com cal, ens havíem comprat una casa i la cosa no estava per fer la volta al món aquell any, així que vam trigar uns mesos a tornar a fer una escapada com déu mana.

Aquesta vegada amb la Blanca, vam fer coincidir les vacances, i després de la boda de sa cosina, (ja que com que l'havíem de portar a l'altar amb el 2cv, i no era plan de que després de la feinada en preparar la boda, que ens haguéssim quedat tirats i l'haguéssim deixat sense cotxe), vam agafar carretera, manta i el 2cv i vam anar direcció al sud, un destí que feia molt temps que tenia pendent, ja que la meva família prové d'allà.

Vam sortir el dilluns ben d’hora, direcció Tarragona, Castelló, disfrutant de les autovies de 3 carrils per on no passa ni l’aire, destinades al famós aeroport fantasma, fins arribar a València, on de seguit, vam anar a veure que visitar en poca estona, i descansar una mica, així ens vam decidir per la ciutat de les arts, allà podíem deixar el cotxe en un lloc mitjanament segur ja que el portàvem  carregat fins al sostre.

Després d'una visita ràpida, vam tornar a pujar al cotxe i, per la carretera comarcal CV-500, passant per l'Alburfera,  ens vam a dirigir cap a Gandía, on vam trobar un camping bé de preu, on vam plantar la tenda casi de nit. Ens va sorprendre molt, que en aquell camping, ens van atendre en català!

Al matí següent, vam fer una bona ollada de macarrons, per poder menjar alguna cosa durant el dia, a peu de carretera, per així arribar aquell vespre a Granada, i vam procedir a continuar la ruta. 

A mig matí, passant per la N-332, al cap de poc de perdre de vista els freds gratacels de Benidorm, la Blanca d'un crit sec, em va fer saltar el cul del seient, de l'ensurt que em va fer, va dir "MIRAAA!!!" giro el cap, i davant meu tenia una explanada plena de 2cv i derivats, precidits per un 2cv groc i negre a sobre de una estructura, vaig deduir que estàvem a el Campello, on hi ha un dels distribuïdors de recanvis d'aquestos vehicles. Em vaig tornar com boig, possés buscant com donar el tomb i arribar allà.

Vaig estar babejant una bona estona, entre tot aquest munt de ferros:

Vam entrar i vaig estar parlant amb un senyor belga, propietari del negoci, una mica soso la veritat, i em vaig quedar bocabadat davant uns prestatges carregats de caixes amb recanvi nou, pensant en que necessitava i, a cop fred, no em sortia en aquell moment res! només se'm va acudir el tirador de la lona... vaig necessitar vora 100km més, lo just per no ser plan de fer mitja volta per tornar-hi, per recordar tot el recanvi que necessitava pel meu cotxe i pel que estava restaurant.

Vam continuar per la A-7 (allà ja no era de pagament, i com a bons catalans, vam evitar totes les autopistes), fins a Lorca, on vam dinar i ens vam desviar a la A-91 direcció Andalusia.

Cap al vespre, vam aparèixer a Granada, mig perduts, vam entrar per el cantó més amagat que hi podia haver, rodejant un turó entre "higos chumbos" (fruit d'una espècie de cactus, que sempre havia sentit anomenar a ma àvia i que mai havia vist), ens va aparèixer en un mirador, la ciutat sota els nostres peus, ens vam poder fer una idea de com es va sentir Al-hamar el roig, quan la va conquistar al 1238. Amb l'Albaicín als nostres peus, L'Alhambra al front i Serra Nevada a l'horitzó...

Vam anar a buscar el camping, en un poble proper i vam estar fent turisme per la ciutat durant dos dies i mig.

Va ser curiós, quan els del camping es van assabentar d'on veníem amb aquell cotxe, ens van fer una foto i la van publicar a la seva pàgina de facebook, quan la vaig veure... mare de déu! quines pintes! 

Per cert, un truc, si mai aneu a Granada en cotxe, fiqueu un mínim de diners (heu de treure tiquet, ni que siguin 0.10€, si no, no val) a la zona blava, i deixar que us multin, surt molt més barat anul·lar la multa que les tarifes de qualsevol pàrquing, i el cotxe el tindreu ben cèntric i l'hi podeu deixar tot el dia.

Durant aquestos 2 dies vam fer una visita intensa de la ciutat, ploent, però ens vam recorrer l'Alhambra, L'albaicin (barri d'origen àrab, caracteritzat pels seus carrers estrets irregulars, casetes baixes totes blanques), el Sacromonte (barri d'edificacións integrades a dins de les coves naturals, on predominen els gitanos, amb una mica de por, perquè ens prenguessin el pel, amb la rameta de romaní o invitant-nos a que visitèssim els seus "tablaos flamencs",  vam entrar en una casa que es feia dir museu de la dona gitana, on el guia, al dir-li que erem catalans, em va començar a dir, una mica tens, que què preteníem els catalans. Parlant parlant, em va acabar dient, que sort dels catalans, i si tota espanya tingués el mateix esperit lluitador no estaríem com estem. Tot s'ha de dir que era un noi que havia estudiat magisteri, i escoltava molt).

L'últim dia, vam comprar unes làmpares d'origen marroquí de record... les vam passejar per tota Espanya, i sovint sense saber que fer d'elles, ja que eren molt grans i les havíem de dur al seient del darrere.

Ens va enamorar aquella bonica ciutat, si no ho heu fet, os recomanem que la visiteu, això sí, traieu  les entrades de l'Alhambra per anticipat, a nosaltres ens va anar d'un pèl, ja que les entrades estaven totes esgotades.

El divendres, vam agafar el cotxe direcció Tarifa. Amb molt mal temps, vam passar per la A-92 fins a Màlaga i vam anar recorrent la costa per la A-7. Vam entrar a Marbella, no pregunteu el perquè, però em feia il·lusió circular entre pijerïo asquerós amb el meu 2cv!

A l'alçada d'Estepona, ens va caure una tempesta a sobre, que va començar a entrar aigua per punts del cotxe que mai havia entrat, i per on entra habitualment, semblava una aixeta oberta. Ja ens veus, amb tovalloles, tapant-nos els genolls i tapant la làmpara. Al vespre, parlant amb la família, ens vam assabentar que en aquell temporal fins i tot, havia mort gent, i nosaltres, allà com si res, xops fins les celles, però avall amb el 2cv.

Vam fer una ullada al penyó de gibraltar desde Algeciras, ens feia mandra haver de passar l'aduana per veure aquella pedrota.

I finalment vam anar per feina i ens vam dirigir al poble situat mes al sud de la península, Tarifa, un bonic i acollidor poblet on predomina el furgoneteo, els italians i els surfistes. Vam fer-hi un volt gaudint d'una bonica posta de sol, al punt on es barregen les aigües furioses de l'atlàntic amb les del tranquil mediterrani a on per fí vam veure el sol i ens va deixar de ploure. Al vespre ens vam instalar en un càmping entre matolls resguardant-nos de les fortes ventades.

Just despertar-nos, ja dissabte, ens vam dirigir cap a Cadis, parant a Chiclana a fer-hi una visita fugaç i a estirar les cames.
Cadis era un destí que en un principi el feiem de pas, sincerament no ens esperàvem res en especial, però realment ens va sorprendre. Vam buscar un camping al Puerto de Santa Maria, molt ben equipat, on vam deixar el cotxe carregat. Des d'allà vam agafar el Catamarà que travessa el Golf de Cadis fins portar-nos al port de la capital. Allà vam començar amb un bon dinar carregat de colesterol en una terrasseta, però prou bo que era!

Amb la panxa plena i amb cremor d'estòmac per aquella bomba calòrica, vam anar a l'oficina de turisme a veure que ens oferia aquella ciutat desconeguda, ens van proposar seguir unes rutes marcades amb unes franges de colors que recorrien tota la ciutat, ens va sorprendre molt, la veritat, sobre tot, la muralla que protegeix tot el cap, que forma la part antiga, la plaça de la constitució amb el seu monument a les corts, i la catedral.

A la nit, vam donar un volt per Puerto de Santa Maria, a sopar de tapeo pel casc antic i fer un volt ràpid, pel castell i les nombroses bodegues que hi ha per la ciutat.
Diumenge, vam descansar una mica, i amb la calma, vam agafar rumb Sevilla, sortin del Puerto de Santa Maria, vam dir adeu, desde dins del cotxe, als yonquis que t'inviten a estacionar on te diuen ells tot i que no tinguis intenció de parar allà, i si la tens, se't passa de cop. Tenien el mateix estil i soltura movent el braç que els urbanos que dirigeixen el transit al meu poble, això si, sense dents.

Vam anar a esmorzar a Sanlúcar de Barrameda, just a la desembocadura del riu Guadalquivir. I abans de que es fes més tard, per la E-5 vam anar direcció Dos Hermanas, un poble que estava situat a pocs kilòmetres de Sevilla on hi havia el següent camping que havíem mirat. Durant la major part del trajecte, la Blanca dorm, pels que es pregunten si aquest cotxe és incòmode, ella disfrute d'unes migdiades impresionants...

Lo bo de la posició que adobta, és la postura en que fica les mans, amb la guia michelín encarada cap a mi, és millor que portar el Tom Tom engantxat al vidre!
En una d'aquestes dormides, va entrar una abella, i de la patacada que va fer amb la lona, ja que anavem mig descapotats, va quedar morta a sobre el mapa, quan es va mig despertar, li vaig senyalar el cadaver de la bestiola que descansava a prop del seu dit, de la por, ja que ella els hi te pànic, va i me la llença cap a mi.
Jo en intenció de xinxar-la li vaig refregar per cara el que acabava de fer, que volia que em piqués a mi!
 Al cap d'una bona estona, ella li anava donant tomps que havia d'haver fet amb l'abella per si la propera era viva i que no ens piqués a cap dels dos, i no se li ocorregué res més que treure la guia michelín pel sostre descapotat i dir-me, hauria d'haver fet així, en aquell moment jo no sabia ni a que venia això, ja ni me'n recordava de lo de l'abella. Només vaig veure que d'un cop d'aire sortia la guia, de 500 pàgines on surt tota europa, volant pels aires, i anava a espategar contra el parabrises del cotxe del darrere....
Ja em veus parant a el voral, cagat pel si el del darrere parava a demanar-me explicacions, i recollin fragmens de guia i papers meus (tenia la mania de guardar en aquella guia tots els papers importants quan pujava al cotxe, per evitar que s'arruguessin, i allà es quedaven fins que els tornava a necessitar). Vaig sortir del cotxe enfadat però vaig tornar enfotent-me de la situació, mentres la Blanca va espetegar a plorar imaginant-se que m'atropellaven... vamos, un drama!

Vam arribar a Dos Hermanas, vam deixar el cotxe al camping i vam estendre tota la roba que portàvem ja que estava xopa de les pluges, i ens vam dirigir a Sevilla on van passar el diumenge.
Dir que aquesta ciutat, al menys a mi, em va decepcionar una mica, ja que m'esperava molt, però a part de els monuments i el barri de triana, ho vaig trobar una mica fred (opinió personal).

Dilluns, vam agafar direcció Priego de Córdoba, pel meu aniversari, ma germana, em va regalar un "Smart Box" amb una nit d'hotel, i vam triar un hotelet molt acollidor amb uns banys àrabs. Durant el trajecte, vam començar a sentir una forta olor a gasolina, vaig haver de parar en una àrea de descans a veure que passava.
Simplement era el tubet que porta la gasolina a la bomba, s'havia escapat, una falsa alarma. Vam aprofitar l'aturada per dinar un plat de pasta que havíem cuinat al càmping i vam acabar d'arribar a Priego.
Ens vam trobar un poblet blanc, rodejat per milions d'oliveres col·locades com si hi haguessin passat un pinte.
L'hotel molt maco, on vam agraïr un llit, després d'una setmana de dormir pel terra, l'unic problema va ser el cotxe, que no tenia pàrquing, i el vam haver de deixar en aquells carrers estrets. Recordo una senyora, que al veure'ns amoïnats pel cotxe, ens va oferir casa seva per tancar-lo, li vam agraïr, però no era plan.

Rodant pels carreronets del poble, em vaig haver de avorar per deixar passar un altre cotxe, i mentres maniobrava vaig sentir un "REEEEEECCC! " d'aquells que se't possa la carn de gallina, vaig baixar, cagat de por, havia rascat contra un piló d'aquells que posen als carrers per que no s'hi aparqui, i són baixets per treure de la crisis als planxistes. La primera acció: llepar-me el dit i passar-ho per la rascada, com si la meva llengua generés massilla, pintura i poliment. Després va venir la ràbia de la merda els pilons, i ara cada cop que veig la rascada, me'n recordo del viatget i de l'hotelet i se'm dibuixa una rialla, vamos, el que podríem dir un suvenir, I GRATIS!

Al dia següent, ens vam dedicar a descobrir la província i els pobles on han nascut ma mare, els meus avis i tiets.
Primer Espejo, poblet situat en un turó, blanc com la llet i rodejar d'oliveres, on van neixer el meu avi i tiet mitjà.

Seguidament ens vam dirigir a Pedro Abad, lloc de neixença de ma àvia, mare i tiet gran, mentrestant, circulant, totes les senyals indicant la proximitat dels pobles, em recordaven a relats a la vora de l'estufa de ma àvia, que ella els va descobrir, fugint de poble en poble de les tropes franquistes, refugiats allà on els volien, tatxats de rojos, que ells no entenien ben bé que era, simplement sabien que si els atrapaven tindrien problemes, i l'únic que volien era que els deixessin treballar (desde els 7 anys) a les terres dels senyors, per poder tenir alguna cosa que portar a la boca.

Aquella tarda ens vam dirigir a la capital, Córdoba, on vam trobar un camping al centre de la ciutat. Vam visitar tots els racons recomanats per ma mare, ens va enamorar, la juderia, la mesquita, el pont del riu guadalquivir, la plaça de las Tendillas, els jardins de l'alcazar... racons en els que no et canses mai de passejar-hi.

Vam estar-hi un dia i mig intensiu. Dimecres, ja vam començar a pujar, ens vam dirigir cap a extremadura, a Mèrdia concretament, els paissatges van cambiar, vam passar de les oliveres a els camps d'alzines amb porcs negres com el carbó que semblaven roques amb potes.
Aquesta ciutat que va ser un canvi de xip total, vam passar del món àrab, al romà de cop, de mesquites a coliseums. Ens va agradar molt, tot i que només teniem una tarda per visitar circs, aqüeductes, se'ns va acabar el temps, però ja no importava massa, estàvem molt cansatsi feia molta calor.

Aquella nit vam anar a dormir molt d'hora, al dia següent havíem d'anar cap a casa de tirada.
El viatge de tornada va anar perfecte, salvant la famosa M-40, a Madrid, un caos, 4 carrils, sovint 5, amb mil indicacions que et diuen que a 100 metres has de sortir, ja ens veus carregats fins dalt, amb la làmpara de granada sortint del seient, avançant i atravessant-me per no perdre la sortida, conto que mai m'havien pitat tant, suposo que era perquè els hi agradava el cotxe....


Aquell dia, al vespre, després dels 900km que haviem fet, allà estàvem, a casa, després de 3300km en 10 dies i sense cap problema!

Aquest cotxe en comptes de 2 cavalls, s'hauria de dir 2 COLLONS!

Viatge a la fí del món, Galicia juny 2011

Teníem moltes ganes, amb el Xesco, de fer algun viatget més serio, però no teníem temps, així que vam aprofitar per fer una escapada per un cap de setmana llarg que hi va haver aquell any, per contrarrestar festius que queien en diumenge. La intenció sortir el dissabte per anar a passar el cap de setmana al País Vasc. Així que vam omplir el maleter, i cadascú, amb els seus respectius cotxes, vam arrancar a fer kiómetres, vam passar per Huesca, Jaca, Pamplona, Vitoria i vam decidir passar la nit a Barakaldo en un ibis.

Aquella nit, planejant que faríem el dia següent, va sorgir la frase"a que no hi ha collons", frase que en boca de dos sonats mentals, pot arribar a fer molt mal, aquesta vegada, la frase va anar acompanyada de un "anar a finisterre".

De moment, al dia següent, ens vam llevar d'hora, i vam agafar direcció Santander, on vam parar a esmorzar, veient una competició de regates allà al port. Sense acabar de fer la digestió vam tornar a pujar als cotxes direcció Cangas de Onís.

Anàvem per feina, però sense deixar de disfrutar dels paisatges Asturians, amb el seu verd característic dels messos de primavera.

En una de les parades per pixar i beure Red Bull, (no vam tenir un fallo cardíac, causat per la cafeina del munt de red bulls que vam arribar a ingerir, de miracle) vam decidir pujar fins a Covadonga, a dinar algun entrepà dels que portàvem tirats pels cotxes. Ens vam quedar fascinats de aquella zona.

Aquí ens vam entretindre massa, la veritat, a més que per arribar vam haver de desviar una mica, així que vam pujar als cotxes, gas fins baix direcció A Coruña. Abans d'entrar a Galicia, l'avaria més grossa que vam tenir... al Xesco se li va fondre una bombeta... el problema que vam tenir per aconseguir-la, vam parar com a 15 benzineres i en cap la tenien.

Ara si, ja podíem dir del cert que estàvem sonats del tot, a Galicia que entràvem...

Era tard, molt tard, portàvem vora 600km conduits aquell dia, però ens va entrar una obseció, veure la posta de sol a A Coruña, veure com s'amagava el sol en l'inmens Oceà Atlantic, així que amb la mirada fixa, sovint perduda i en un estat semi-paranoic, ens menjavem els kilómetres com si res, va arribar un punt, que els cartells que ens indicaven que el nostre destí estava a més de 300km, ens alegraven, semblava com si hi estèssim arribant, que els haguèssim de poder fer en un moment a peu.

Vam arribar a A Coruña, vam deixar els cotxes vora la Torre de Hércules i corrent vam anar fins al cantó d'un penyassegat a contemplar l'espectacle...

I la foto de rigor:

El Xesco amb el seu nou amic, l'Hércules amb la nau dels argonautes

Aquí ja vam perdre el cap, cansats, vam decidir voler arribar a Finisterre, però no hi va haver manera. No vam caure en que a Galicia es fa molt més tard de nit, i entre això, i que vam perdre la noció del temps i de les distàncies, a les 11 de la nit, vam posar rumb a lo que els nostres abanpassats anomenaven fí de la terra, on es creien que s'acabava el món. 

Era la 1 de la matinada, encara a sobre dels cotxes i no hi havia manera de trobar un creuament que sortia en el mapa que ens portaria al nostré destí, així que ens vam dirigir a Santiago de Compostela a passar la nit, el problema va ser que, a aquelles hores, tots els hospedatges econòmics estaven tancats i tampoc estàvem nosaltres en condicions de posar-nos a buscar massa. Així que vam buscar un descampat, vam aparcar els cotxes allà, i ens vam fer les nostres particulars habitacions individuals

Erà molt incòmode, no sabia que fer de les cames i de la barra que se'm clavava a l'esquena, però la suau pluja que repicava a la lona i el cansament va fer que dormís com si ho fes a l'hotel més luxós.

Vam dormir ben poc, aquell dia havíem d'arribar a casa, jo a l'endemà treballava. Vam anar a Santiago de Compostela, a visitar la Catedral, però com aquesta gent no té tard, i no matina, no l'obrien fins molt més tard, i no ens ho podiem permetre... arribem a la plaça de l'obradoiro, sorpresa, allà també hi havia el moviment dels indignats, joder! Lo bé que ens hagués anat plantar la tenda allà al mig, com qui no vol la cosa, haguessim pogut dormir amb les cames estirades!

Vam esmorzar una xocolata amb xurros i vam tornar a pujar als cotxes, aquell dia ens havíem de menjar els més de mil kilómetres que ens separava de casa com fos. Vam triar la ruta mes curta, la de l'autovia del Camino de Santiago que passa per Leon, Burgos, (on vam parar a dinar, un entrepà de paté sucat amb el dit) i vora Soria, on vam haver de parar a descansar... estàvem desencaixats, amb el cul adormit i mig zombis...

Finalment vam prosseguir, i vam parar a veure els nostres amics de saragossa, a que ens diguessin tot lo sonats que arribem a estar i cap a casa, vam arribar a les tantes, el Xesco més que jo, que ell havia d'arribar a Pobla de Segur.

Al dia següent vaig anar a treballar, que no era persona, però amb una rialla a la boca que tres anys després encara m'apareix quan penso en aquesta bogeria de viatge. Podríem dir, que els nostres cotxes, han fet el Camí de Santiago.

Patacada al canto!

Entre tants i tants kilòmetres fets, sempre hi ha d'haver alguna de dolenta per explicar.

Tot va ser en una trobada que es celebra cada any a Manlleu, la Fans clàssics, es tracta d'una concentració, per cert, molt ben organitzada, de 2cv, minis i vespes, que dura tot un cap de setmana, fent activitats, una d'elles era pujar per les Masies de Voltregà fins a Sant Boi de Lluçanés. Un cop en aquest poble, vam fer un esmorzar i vam prosseguir a la ruta, aquí va pujar amb mi el fill d'un company per fer-m'hi companyia ja que anava sol, només arrencar, li vaig dir que fes fotos i li vaig donar la càmera, en aquest moment la caravana de cotxes es va aturar i jo vaig anar a espategar entre el Dyane 6, d'en Ramon, que el portava al davant, i una jardinera, a l'intent de esquivar-lo,  em va saber molt greu. Tot un xou... allà al mig, amb tothom mirant, el meu cotxe amb la roda trabada pel parafang, el llum mirant a Cuenca i el paratxocs retorçat... Per sort, el Dyane va quedar tot en un cop i l'òptica trencada...

Feinada de déu!

Al arribar a casa em vaig posar a analitzar el cop, resultat, un parafang a substituir i el xassís doblegat

Vaig reciclar una aleta que tenia per casa, el capó, l'altra aleta, i el paratxocs els vaig reparar i al xassís vaig haver de fer uns tirs amb un gat hidràulic i una cadena per tornar-lo a lloc i reforçar-lo.

Al cap d'una setmana ja tenia aquest aspecte, per sort, no va passar d'un ensurt!

Pop Cross, la gran descoberta, Abril del 2011

Estàvem decidint que fer amb el Xesco, o tornar a Sangüesa, o llançar-nos de cap a l'aventura un altre cop i provar coses noves.
Havíem sentit i investigat molt sobre el Pop cross, o 2cv cross, competició que encara es celebra a França, a l'abril, una de les proves, té lloc a Elne, a uns 50km escassos de la Jonquera, així que cap allà que anàvem, vaig enredar a un altre amic, a en Josep, perquè m'acomanyés.
El dissabte, tot just plegar de treballar, vam carregar el cotxe i vam sortir cap allà.
Fins a la frontera va anar molt bé, però els últims kilòmetres van ser un desastre, ens vam perdre moltes vegades, encara no estàvem familiaritzats amb les senyals dels francesos, que senyalitzen el que els dóna la gana.
Arribar a Elne va ser difícil, però arribar al circuit encara més, tot i que quan el vam veure aparéixer entre el bosc ens vam quedar bocabadats!

2cv's 2cv's 2cv's i més 2cv's preparats pel circuit i de l'afició, cada un que veiem se'ns escapava un UAALAA!

La sopresa va ser màxima quan rondant per allà vam descobrir que no només eren els 2cv que competien, si no que també es celebrava el campionat de camió cross, els francesos estan volats!

Així que vam muntar el nostre campament base entre la multitud

Feia fred, i la millor manera de fer-nos-el passar va ser a base de sangria i cervesa, va estar distreta la nit, sobre tot quan vam començar a sentir música i ens vam acostar a una carpa on estaven els pilots i organització, beguts, ballant d'una manera curiosa...
La part emocionant de la nit, és que a mitja nit, va començar a sonar allà dins l'Estaca, el sentiment amb que la cantaven aquella gent de la catalunya nord ens va fer posar la pell de gallina.

Al dia següent, si es pot dir així, ja que feia ben poca estona que dormíem, ens van despertar el soroll d'aquells motors poc silenciats, que s'ens clavaven al cap com a claus.
Ens vam llevar en Josep i jo, i el Xesco no hi havia manera de fer-lo sortir de la tenda, així que li vam desmuntar, i de cop vam sentir signes de vida d'allà dins en forma de un tènue cabroooons, al fí es va llevar i vam anar a veure les curses, resacosos, tragan pols, i al cantó d'una vella sense dents que fumava ves a saber el què que feia més fum que una locomotora vella... però nosaltres allà.. disfrutant com a nens petits de tal espectacle, veient volcar els 2cv i els camions com si res!

 Just després de dinar vam agafar camí de tornada, va ser molt dur, a base de Red Bulls. Recordo només de sortir del circuit, ens vam trobar un home gran, hippie autèntic, amb un 2cv maquejat a lo Rasta fari, que s'havia quedat en pana, a causa d'un invent que portava fet amb un motor Visa que no lligava amb el canvi i el motor d'arranc no se li acoplava, i em demanava que li posés un tornavís entre el motor d'arranc i la corona del volant d'inercia del motor, jo, que no m'aguantava els pets del cansament, li vaig dir que no, que havia de tornar a casa, i si pogués ser amb la mà sencera, així que allà es va quedar i nosaltres vam seguir el camí fins a casa.