Abans de pagar el peatge del túnel, vam haver de comprar la segona Vignette, la Austriaca, aquest cop, una mica més econòmica, uns 8.5€ i ens durava 10 dies.
Només entrar al país, a mi em va entrar pixera, vam parar en una àrea de servei, i quan anava a entrar al lavabo, ja baixant-me la bragueta, vaig sentir una veu tosca, d'aquelles que fan pinta de fumar molts ducados, em giro i era una dona grossa, rossa, a la qual no li provaven massa els anys, que em senyalava un plat, en el qual hi havia numeroses monedes de 50 cèntims, vaig deduir que anar a pixar em costaria mig euro... perquè ja era allà dins, si no m'anava a pixar a sota el primer pí que trobés, que en aquella zona n'hi havia de sobres!
Vam continuar el viatge direcció a Leoben, on teníem un càmping buscat. Ens va costar trobar-lo, quan arribem, ens trobem un càmping tot ple de gespa, molt autèntic. Ens va baixar una dona gran, xaporrejant una mica d'anglès i ens va dir que tenia les dutxes en obres, que no hi havia aigua calenta, i que per tot el càmping tenia només un lavabo. Ens va agradar tant el lloc, que li vam dir que no importava, que ens hi quedàvem igual, tampoc hi havia tanta gent com per fer cua al lavabo, i que perquè no ens dutxéssim aquell dia tampoc passava res.
Ens va assignar la parcel·la i encara ens va agradar més quan ens va dir que ens cobraria 10€ pels dos aquella nit:
Semblava que en qualsevol moment ens hagués d'aparèixer Marco i el mono Amedio per allà preguntant si havíem vist a sa mare.
Com que era d'hora, vam anar a fer un café al poble, em vaig quedar al·lucinant, quan vaig veure que a la plaça més gran del poble hi havia WIFI gratuït, quan poques hores abans, havia pagat per pixar! em vaig indignar.
Cap a l'hora de sopar, vam estar una bona estona buscant un restaurant, tot estava tancat, el més semblant a menjar que vam trobar van ser una mena d'espaguetis amb kiwi, no ens va semblar del tot comestible, així que va ser més pràctic anar a buscar un Kebab i endur-nos el menjar al camping. Al anar cap al cotxe, uns nois s'hi estaven fent fotos, i al veure que era nostre, el més friki, ens va demanar si es podia fer fotos segut a dins, el vam complaure i els seus companys, li van fer la foto mig avergonyits, i ens van deixar marxar.
De camí al càmping, va començar a ploure a bots i barrals, vam decidir que soparíem a dins del nostre xalet amb parcel·la privada, la nostra sorpresa va ser al veure que ens havíem deixat la cremallera de la porta del xalet oberta, la primera reacció va ser de pànic, després va ser que no n'hi havia per tant.
Vam sopar a dins de la tenda, i vam decidir que quan parés de ploure sortiríem a buscar els pijames per canviar-nos, el següent que recordo és que ja era el matí, no havia parat de ploure, i ens havíem adormit amb la roba que portàvem.
Vam sortir corrents fins a una mena de bar self-service que tenia aquella dona, regnava una pudor a tabac impressionant, tot precidit per una bandera d'Espanya gengant, aquí ens va fer una mica d'esgarrifança, allà vam esmorzar, tot mirant uns ous que hi havia a les taules, de colors. Aquella dona ens va explicar que eren ous durs, que alhora de bullir-los hi afegia tint a l'aigua, de tal manera que la closca quedés tintada, i eren típics de pasqua, més endavant vam saber, que a Àustria i a Alemània, per pasqua, la llegenda diu que un conillet es dedica a amagar ous de colors, xocolatines i llaminadures, pels jardins i racons de les cases, i els nens es dedicaven a buscar-los.
Ja era diumenge, i no hi havia manera que parés de ploure. Aquell dia havíem d'arribar a Viena, el dia anterior, la Blanca va contactar amb una amiga que feia deu anys que no veia, i ens va insistir moltíssim que ens quedéssim a dormir a casa seva. Així que vam plegar la tenda molla (no hi havia més remei) i sense dutxar-nos (era el dia que més ho necessitàvem...) vam agafar direcció la capital.
Al arribar allà, ella ens va fer de guia, i ens va fer una ruta per la ciutat, ens va semblar molt senyorial i elegant, però comparat amb la tranquilitat dels pobles que havíem visitat últimament, era una mica caòtica.
Al vespre també vam trobar un petit tresor
Aquella nit, després de tots els dies que portàvem dormint al terra, vam dormir de luxe.
Al dia següent, després d'acomiadar-nos d'aquella noia tan servicial, ens vam dirigir a Mauthausen, al camp de concentració Nazi, del qual en parlaré al següent post, crec que es mereix un sencer, ja que em va impactar molt.
Per cert, a tots els qui m'ho vau dir si veuria cangurs, us ben aseguro que els vaig buscar, però no en vaig trobar cap, em va semblar veure un koala, però al acostar-m'hi vaig veure que era un gos. jo asseguraria que són a Austràlia.
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada