El primer tram, no ens vam dir gran cosa, pensant i comentant a estones el que havíem vist. Però el mal rollo se'ns va passar al cap de pocs kilòmetres. Vaig parar a fer benzina, en una àrea de servei inmensa, vaig omplir el dipòsit i em vaig anar a caixa a pagar, estava a petar de gent, la qual cosa va fer que em retrassés una estona. Quan surto, em trobo a la Blanca, encongida a dins del cotxe dient-me que feia temps que no passava tanta vergonya.... Un autocar de Xinessos sencer, s'havia dedicat a fer-se fotos amb el cotxe amb ella a dins, pobra, no sabia si mirar, si somriure, si baixar del cotxe, o intentar-se desfer. Aquí ja vam tenir tema per riure una bona estona.
Al cap d'uns quants kilòmetres, ens vam trobar retenció, anàvem circulant pel carril de la dreta, quan de cop ens vam quedar sols, tots els del nostre carril es van posar a circular pel voral. Si aneu amb cotxe per Àustria o Alemanya, que sapigueu, que en cas de retenció, els de la dreta han de circular pel voral, ja que en cas de que hagin de passar els serveis d'urgencia, quedi un espai al mig perqué hi puguin circular, si no ho saps, al·lucines, se'm va passar pel cap donar gas i passar-los a tots saludant rollo la cavalcada dels reis mags llençant caramels.
Tot just passar Salzburg, vam anar uns quans kilòmetres darrere un Toyota Auris força simpàtic, a la propietaria se li havia quedat un peluix a punt de caure al tancar el portó i era força graciosa l'escena.
Al cap de poc, vam travessar la frontera amb Alemanya i ens vam trobar la següent senyal
Autopista sense límit de velocitat, velocitat recomanada 130km/h, sé que és el somni de molts, i el meu també, però si t'ho trobes amb un 2cv et pots arribar a cagar les potes avall.
El primer que li vaig dir a la Blanca: Agafat fort, que aquí ens arranquen fins les pegatines. Vam perdre de vista el Toyota amb el peluix (ara enteníem què li passava al peluix, estava demanant auixili abans d'entrar a Alemanya) i ens van avançar cotxes que instants abans segurament els teníem a kilòmetres de distància, i tot just veiem de quin color eren al passar-nos. Per sort, va durar poc això, es va posar a ploure a bots i barrals i van limitar, mitjançat cartells lluminosos, la velocitat a 120km/h, crec que mai m'havia alegrat tant que es posès a ploure durant unes vacances.
Al cap de poc, vam buscar on dormir aquella nit, mitjançant el navegador vam trobar un càmping en un poblet de mala mort a prop de Múnich, Berguen, al cantó del llac Chiemsee. Només entrar al poble ens trobem aquestes Llames, que ens va xocar molt, ja que és un animal originari d'Amèrica del Sud, encara ens preguntem que hi pinten allà, però eren boníssimes, estaven menjant i quan la Blanca les cridava miraven fixament a la càmera!
Vam instal·lar-nos en un càmping que no tenien ni idea d'anglès, vam estar molta estona intentant-nos entendre amb un home, que a cada cosa que li dèiem, cridava a crits a la seva dona perquè ens ho traduís.
Un cop la tenda parada, vam anar a voltar pel poble amb l'intenció de trobar algun restaurant el més autèntic possible. I tant que el vam trobar. De fora semblava que vivien en un etern nadal.
Entrem i ens atén un home que feia per lo menys 3 metres d'alçada, jo amb el meu 1.85 em vaig sentir baixet. Ens acomodem en una taula i ens ve i ens va dir alguna cosa, que no vam entendre ni de casualitat, amb la Blanca ens vam mirar amb cara de "aiii que patirem", l'home, se'n va adonar, i ho va tornar a repetir, com si aquesta vegada ho haguéssim d'entendre, la Blanca en veu baixa em diu: deu voler dir que què volem per veure, (encara no sé perquè ho va dir en veu baixa, tampoc ens va entendre) ella va demanar water (aigua), jo vaig pensar, estic a Alemanya, que collons una bona cervesa! així que li vaig entonar un a beer please, i ens va portar la carta... allò no hi havia qui ho entengués.
Vaig demanar un plat en el que apareixia la paraula Cevapcice, que quan anem al restaurant de menjar ràpid Viena de Manresa, m'ho demano i és un entrepà de vedella, i la Blanca es va fer mig entendre que volia alguna cosa que no portés massa carn, ens vam quedar tant amples, pensant, veus que bé que ens en sortim!
Ens porten el beure, mig litre de cervesa. i el primer plat, a la Blanca una sopa de encara no sabem que era, semblava tires de pa, i a mi una amanida que no sabia que havia demanat. El primer que se'ns passa pel cap es que l'amanida s'havien equivocat, que o era per la Blanca o no era per ningú, però l'home crec que em va dir que me la mengés jo. Així vaig fer, sentint-me estafat pels Viena, que et fan entendre que Cevapcice és vedella i lo que en realitat és, enciam. Però anava equivocat, em van portat el segon plat, si ho sé amago l'amanida sota les estovalles....
La meva cara de com coi em menjo això... Un tall de vedella (no anava tant equivocat), un tall de porc, una hamburguesa, mig pit de pollastre, un tall de xistorra, un de llangonissa, i a sota de tot això, un bon grapat d'arros amb verdures, ceba i patates fregides. A la Blanca li van portar això:
Encara no sabem que és, però era bo.
M'ho vaig acabar tot, no sé si per orgull, o perquè aquell home em feia por. Vam anar a caminar per fer-ho baixar, però allò no baixava ni a cops de mall. Així que em vaig limitar a estirar-me a dins la tenda sense moure'm fins l'endemà...
Continuarà....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada