Ens llevem al matí, aquest cop amb calma, esmorzant tranquils, ja que no sabíem per on començar el dia, necessitàvem reparar bé el cotxe, i l’experiència fins ara amb aquest tema no havia estat massa bona. Agafem les maletes, les carreguem al cotxe, i mentre veiem la resta de participants com van arrancant per ordre de classificació, nosaltres partim rumb Gandia, a la cerca del recanvista amb el que havíem contactat el dia anterior per reservar les peces. El camí se’ns fa llarg, molt llarg, el cotxe cada vegada va pitjor, aquesta vegada ja incús em costa fer les corbes de l’autovia, corbes que no m’havia plantejat mai ni que existien.

                               

Arribem a lloc, el recanvista ens tenia els reforços preparats, bé, ja teníem alguna cosa, ara només necessitàvem algú que ens els soldés. Li preguntem a veure si sabia qui ens ho podia fer. Donàvem per fet, que si és una botiga especialitzada en recanvis per la restauració de 2cv i derivats tindria controlat algun carrosser per la zona. Ens va dir que si, i ens va acompanyar al taller del cantó. D’allà ens surt un noi amb una màquina de soldar amb elèctrode disposat a fer-ho. M’hi vaig negar, aquest tipus de soldadura fa servir molta temperatura, massa pel tipus de xapa del 2cv, em veia amb mig cotxe desfet... El recanvista va encongir les espatlles i se’n va anar a la botiga... ell ja havia fet la seva feina, ens havia venut els reforços i la resta no era problema seu... entre això i que era el mateix que ens havia perdut els pneumàtics just abans del raid, s’havia cobert de glòria!

Sortim fora, el Francesc i jo ens separem amb el telèfon a la mà i comencem a deambular pel polígon on ens trobàvem, a la recerca de un planxista, ferrer, carrosser, o el que fos amb una màquina de soldar com deu mana, sense èxit.... Allà on entravem a preguntar se’ns treien de sobre, o dient que tenien moltíssima feina, o que això no era del seu abast....

Quan em va sonar el telèfon esperava que a l’altre cantó hi hagués estat el Francesc dient que havia trobat un taller que ens podia ajudar, però no.... era el Francesc dient-me que havia tingut la mateixa sort que jo.

Ens retrobem a la porta del recanvista, on havíem deixat abandonada la furgoneta, ja que amb aquella direcció tan dura era molt poc factible circular pel polígon a buscar res. 

 

Decidim anar a rentar-la en un rentador que havíem vist mentre deambulàvem pel maleït polígon, ja que si algú accedia a fer-nos un cop de mà no era qüestió d’entrar amb la furgoneta amb un gruix de fang considerable al seu taller. Mentre a cop de llança anava rentant els baixos, el Francesc, que he de reconèixer que és un gran negociant, a cop de google i telèfon, va anar  trucant a tots els tallers sempre amb la mateixa resposta... fins que va aparèixer una molt bona gent, com caiguts del cel, els del Taller de Fèlix, sempre recordarem aquest nom.

Quan li van agafar el telèfon al Francesc, la primera resposta va ser que no podia ser, que tenien el taller ple, al final es que fins i tot ho enteníem que ens diguessin que no, a veure, toquem de peus a terra, dos penjats amb un 2cv partit amb uns ferros a la mà que demanàvem que ens els soldessin al xassís per poder arribar a Madrid per camins, si podíem donar gràcies que no truquessin a la Guardia Civil!

Però tot i així en Francesc va seguir insistint. La Lara, la secretaria, crec que va sentir llàstima per nosaltres, i ens va passar al cap de taller, a en Vicent, que li anava el tema, i li vam despertar curiositat i ens va dir que hi passéssim que hi faria una ullada. Vam sortir d’aquell rentador cremant roda, havíem d’arribar al taller abans de que s’ho repensessin.

En un moment érem allà, el noi quan ens veu feia que no amb el cap i a nosaltres només ens faltava demanar-li de genolls. Al final cedeix, treu un cotxe que tenia en un elevador, i sense estar massa convençut del que estava fent, seguint les nostres indicacions ens va soldar els reforços, mentre ens preguntava un i un altre cop que d’on érem, i a on preteníem anar amb aquell cotxe.

 

 Vam parlar de cotxes, del Marc Márquez i de una infinitat de coses, fins al punt que semblava que ens coneixíem de tota la vida, tant, que després d’acabar la feina i cobrar-nos un preu irrisori, ens va regalar unes samarretes i ens va invitar a dinar!

 

 

 

A primera hora de la tarda, vam sortir de Gandia direcció a Almeria, teníem 5 hores de camí, però la furgoneta tornava a anar de luxe i ens eren igual els kilòmetres.

 

 

 

Arribem al destí, de nit ja, a la meta on els participants estaven arribant, la veritat que ens sabia greu haver perdut aquella etapa, ja que era de les mes xules, transcorria pel  Desierto de Tabernas. Però realment, nosaltres aquell dia també podíem considerar que havíem superat una etapa, i força complicada.

 

A la nit, vam seure a la taula amb uns quants participants a sopar unes tapes fins a ben entrada la matinada, explicant batalletes, a veure qui l’havia fet mes grossa. De sobte, va venir un dels participants, però en lloc del seu copilot, portava a la seva dona. Ens va explicar, que aquell dia se’ls hi havia espatllat el cotxe i s’havien discutit força amb el copilot, quan van haver portat el cotxe al taller, el copilot va decidir, sense dir res, agafar un bus i tornar cap a casa, deixant sol al pilot.... Aquest, també va tornar a casa, va prendre a la dona, i van decidir gaudir dels hotels que ja estaven pagats....

Aquí vam aprendre, que si pilot i copilot empenyen a una, el cotxe, passi el que passi, mai para!

 

Continuarà.....