Ens llevem al matí, força d'hora,
ja que al sortir per ordre de classificació, sortim els 32ens.
El Francesc no ha pogut dormir
massa durant la nit, el matalàs d'aquell hotel tant rònic i la seva esquena no
han sigut massa amics. Veiem que altres participants ens han enviat fotos dels
hotels on s'han allotjat aquella nit, ja que al ser tants participants estàvem
repartits, i eren molt millors que el nostre. El Francesc no ho dubta dos
vegades i envia un missatge a l'organització explicant el cas, no parava de
rondinar mentre baixàvem a esmorzar.
Entrem al menjador, sorpresa! tota
l'organització allà, havien dormit al mateix hotel! Em giro i li dic al
Francesc: -Apa noi, aquí els tens, els hi podràs dir en primera persona!
Un cop amb l'estomac ple, ja ho
veiem tot d'un altre color. Netegem i repassem bé el cotxe i a l'hora ens
dirigim a la sortida. Ens donen la senyal i arranquem cap al tram.
Al principi, semblava fàcil, però ràpidament
van canviar els paisatges, tornem al Pirineu, aquesta vegada camins més
escarpats i rocosos, allò que diuen que "la cabra tira al monte" ho
comencem a posar en dubte, tenim la sensació que amb els cops i salts que fem
al passar per sobre de les pedres, se'ns ha de desmuntar el cotxe d'un moment a
l'altre.
Sensació que es va fer realitat en
breu.
de sobte sentim un cop molt fort a
la porta del conductor, hem perdut mitja finestreta.... Baixo del cotxe buscant
algun tros aprofitable del marc del vidre, ja que la resta donava per suposat
que s'havia convertit en mil bossins.
La meva sorpresa, era quan en Toni
(Un noi de Molins de Rei, que junt amb en Santi i amb un Seat Marbella,
formaven "los Candelita Team" i eren l'alegria del Raid) apareix per
darrere amb la finestreta a la mà, sencera. Havien presenciat com se'ns
desmuntava el cotxe i no van dubtar en parar i recollir el vidre que havien
vist on havia anat a parar.
Amb la finestreta al maleter,
seguint les indicacions, arribem al Castell de Loarre. Un edifici que ens va aparèixer
al mig del no res. La feina va ser nostra per entrar-hi, ja que el roadbook
estava equivocat i no ens ho podíem saltar, ja que era un punt de control.
Sortim d'aquí, afrontem una pujada
contundent, argilosa i arreglada amb gravilla, on el cotxe comença a patinar,
ens recordem del distribuïdor dels pneumàtics que no tenim, i tota la seva
família més propera, mentre el Francesc baixa a empènyer, la primera vegada de
moltes que ho va haver de fer durant la setmana del Raid.
Ben aviat el paisatge canvia, passem
de muntanyes boscoses del Pirineu, al paisatge desèrtic de las Bardenas Reales,
una zona àrida, completament plana, exceptuant unes petites muntanyes amb
siluetes molt estranyes, plena de pols i francesos amb autocaravanes que contínuament
ens preguntàvem que hi feien allà.
Al cap de unes hores deixem el
desert endarrere. Portem vora 10h al cotxe sense parar ni a dinar. El cansament
es fa visible, els errors cada cop mes habituals, sumat al sol que s'està
ponent i ens dona directe de cara, pedres i clots que no veig o no reacciono a
temps.
Arribem a Sòria encara de dia,
sense cap contratemps destacable, no com el dia anterior....
Abans de dirigir-nos al parc
tancat, encara tenim temps d'entrar a l'hotel. Un hotelet a les afores de la
ciutat molt acollidor, en Francesc fa un respir aquest cop... Mentre ell fa el
"check-in" jo em dedico a muntar la finestreta que havíem perdut pel
camí i que els companys de "los candelita team" ens havien recuperat.
Quan ho tenim tot a punt, ens
dirigim fins a la plaça major de Sòria, on ens tenien preparat el parc tancat,
ràpidament s'omple i acabem ocupant la plaça i els carrers adjacents. Es
respira una barreja d'olors a ferro calent, anticongelant i oli.
La zona es
converteix en un taller gegant, veiem que no som els únics que hem tingut
problemes amb el terreny rocós. Els cops de martell per separar els protectors
del carter ressonen per tota la plaça.
Per acabar bé el dia, anem a rentar
els cotxes i ens trobem un grupet de Lleida per anar tots a sopar, entre
riures, explicant anècdotes del dia, un àpat que ens sap a glòria, i més que no
havíem dinat. També veiem que no som els únics que ens ha passat de tot...
Continuarà....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada