Spain Classic Raid 4a part, Sòria - Cuenca

Ens llevem a Sòria, aquest cop hem descansat millor, esmorzem tot el que podem, amb la ratxa de no dinar que tenim, més val anar preparats de bon matí.

Revisem bé el cotxe, ens espera un dia molt dur, segons el briefing que ens van fer el dia anterior, hi ha una prova que es durà a terme en un circuit d’autocros.

En Xavi, (company de l'equip, pilot del Seat Marbella) colaborant amb la posta a punt, oferint alfals a la cabreta:

Fa fresca, molta humitat, però la cabreta arranca a la primera sense cap problema.

Anem a la sortida, bastant d’hora, ja que seguim en bona posició.

La direcció del cotxe no acaba d’anar bé del tot, s’ha trencat una goma deixant fragments a dins de la canya de direcció... ja hi som! Fent cua per sortir, el Francesc amb el volant a la mà i jo intentant treure fragments de goma, no hi ha temps, hi posem grassa i tornem a muntar el volant, que aviat ens donen sortida al tram. Ens dirigim a Cuenca, en el primer tram cronometrat ens trobem un terreny força escarpat, amb algunes pujades on, no només ens és impossible assolir la velocitat marcada al roadbook, si no que per pujar-les hem de prémer les dents, tancar el cul i prendre embranzida perquè els 29cv de la nostra pobra Citroën AKS arribin a dalt, sense donar-nos marge de maniobra, i en algunes ocasions, impactant amb pedres i clots que no podíem esquivar.

En un d’aquestos cops, perdem el tub d’escapament. Ens aturem a reparar-lo. La resta de participants, quan ens troben estirats a terra entre herbes, intentant tornar a muntar l’escapament, tot i a risc de ser penalitzats per perdre temps, paren a fer un cop de ma, si més no a preguntar si ens convé alguna cosa, tots excepte uns quants, casualment els que portaven els cotxes més potents i ben preparats. És el cas d’uns que anaven amb un Opel Frontera preparat pel desert, que de lluny ja venen pitant perquè ens apartem, si no ho arribem a fer, crec que ens passen per sobre!

 Quines presses! Total, van acabar penalitzats i desqualificats.

El roadbook ens porta al circuit d’autocros, allà ens trobem amb la resta dels participants i ens donen hora d’entrada al circuit, hem de fer una prova que consisteix en fer tres voltes, una marca el temps, la segona l’hem de fer calcada a la primera, mateix temps i velocitat, i la tercera per sortir del circuit. Clavem els temps, ja que entrem a velocitat força baixa i la mantenim, tot i així les pedres i el fang fan estralls al cotxe.

Sortim d’allà per on ens indica el roadbook, però hem de parar de seguit, ens envien notificació que uns altres participants han tingut problemes amb la Guardia Civil per portar els cotxes colgats de fang, i no es distingien ni les llums ni les matrícules, la policia devia al·lucinar, al veure passar boles de fang a sota de les quals hi havia cotxes de l’any de la picassó fent un raid.

Netegem les llums i la matrícula, ara ja som una bola de fang amb llum i matrícula. Total, a la velocitat que anem, no hi ha millor antiradar que la nostra furgoneta, ja hi pot haver fang a la matrícula, que no sortirà a cap foto de la DGT.

Aprofitem per engrassar la caixa de direcció, va dura, comencem a veure que tenim un problema, està tot el cotxe desencaixat.

Seguim, ens dirigim a un tram amb camins semiasfaltats, paral·lels a la via del tren. Aquell terreny dibuixava unes pendents enormes, baixades i pujades constant que arribem a dalt per pels, fins que a la última no arribem. Provem de tot: agafant impuls, marxa enrere... no hi havia manera. A escassos metres del final de la pendent el cotxe mor. No sabem que fer ja... de sobte, de cara, ens apareixen els nostres salvadors en forma de Renault super 5, eren en Victor i en Francesc, uns participants de Lleida, que sabien que anàvem darrere seu, i quan han vist que no els seguim, s’ho han pensat que no podiem i han girat cua per ajudar-nos, no els hi hem fet un petó als morros de miracle.

Seguim, però no per massa temps, el cotxe no va bé, la direcció cada cop més dura, portem el xassís partit i se’ns està desencaixant el cotxe sencer.

Truquem a l’organització amb l’esperança que tinguin tallers localitzats al llarg del recorregut. La resposta d’ells és “Google”. Bé, primer intent fallit. Obrim el google maps a la tablet, estem al mig del no res, hem de minimitzar el mapa a la pantalla de la tablet tres o quatre vegades perquè ens aparegui el poble més proper, busquem a Google si hi havia algun “herrero” que ens pugui soldar el xassís, sorpresa, com a cognom en aquella zona és molt comú, però que siguin realment ferrers no ens en surt cap. A l’horitzó veiem un grup de cases, ens dirigim cap allà. L’únic que trobem és una dona gran que ens explica que en aquella zona, ja fa anys que no hi han ferrers, i ens guia cap a Alcolea del Pinar. El Francesc abans de res, truca a l’ajuntament del poble, explica el cas, i la resposta és encara més còmica que el “Google” de l’organització: “Id a Bar Benito y allí os lo solucionarán”, ens quedem al·lucinant, però com que no veiem una altra solució, cap al bar que anem. Arribem allà, després d’una bona estona a causa que era lluny, i el cotxe no anava bé. Ens atén una noia originària de l’est, que cara d’agafar la màquina de soldar no tenia, li expliquem la història, cada vegada ens mirava més estrany, no sabem si no entén l’idioma o directament no ens entén a nosaltres. Quan es cansa d’escoltar-nos ens diu que anem al final del carrer, que el que és ferrer no és ella, si no el seu marit, i allà te el taller. En Francesc i jo ens quedem mirant, tanta estona plorant-li a la noia per això?

Anem al final del carrer, el taller es veu d’una hora lluny, ja que hi ha rastre de pintura a mig carrer. Fa pinta de ser un ferrer dels bons.

Ens atén el marit de la del bar, un home de l’est d’una mida considerable, ens sentim petits al seu costat. Tornem a explicar la història un altre cop, ens mira amb cara d’assassí en sèrie i ens diu molt sec que ell no arregla cotxes, que quí ens ha enviat allà.... seguim insistint, en Francesc te una capacitat de convicció que a vegades fins i tot em fa por i l’acaba convencent. Li explico com ha de ser el reforç i on ha d’anar. Ens diu que tornem al cap d’un parell d’hores que tenia una feina per acabar i que ens ho faria. Li demanem on podem anar a rentar el cotxe perquè treballés millor (una manera de fer-li una mica la pilota) i ens diu que anem a casa de no sé quí, que te una Kärcher, que rentadors a 10km a la rodona no n’hi havia cap. Ho deixem estar, ja rascarem el fang.

Perfecte, tenim una estona per dinar després de tres dies sense fer-ho. Tornem a Bar Benito a veure si ens fan una cosa contundent per dinar. És un local petit, tant just un parell de taules i una barra amb quatre tamborets, un d’ells ocupat amb el típic avi que fa la pinta d’estar integrat al mobiliari del bar.

Demanem la carta, només fan entrepans, en demanem 2 de calents. Ens quedem de pedra quan ens donem conte que ni planxa ni històries, la cambrera estava cuinant la llonganissa i el llom al microones. Bueno, millor que el que havíem dinat era, així que ens ho vam menjar i ens va saber bo i tot.

Tornem al taller, li recordem el que ha de fer per reparar el cotxe, fa veure que ens escolta, i dic fa veure perquè després fa el que li dona la gana. Se’ns presenta amb una platina de ferro d’un gruix, que ni tota la xapa del cotxe compactada ho igualava. El Francesc i jo amb les mans al cap, però el deixem fer, perquè en la situació que ens trobem no ens convé que s’hi posi de cul. Es passa mitja tarda, entre renecs, per soldar-ho, dient que el cotxe era ferralla, i que allà no es podia soldar. Normal! Amb la diferència de gruix de la platina i la xapa del xassís... però ell tossut ho solda i força bé. 

Al final ens hi fem amics i tot, la situació és converteix en una anècdota tant per a ell com per a nosaltres, d’aquelles que expliques una i una altra vegada anys després. A hores d’ara en deu parlar tota la comarca. I n’estem segurs d’això, perquè a l’hora de cobrar ens va demanar la voluntat.

Entre una cosa i una altra, sortim d’Alcolea del Pinar ja de nit, direcció Cuenca per carretera, som força lluny, però per sort la cabreta tornava a ser la que era. Fem turisme de carretera secundaria per la Espanya profunda, no hi ha res ni ningú, feina rai a trobar benzineres.

Arribem a Cuenca, avui ni parc tancat ni meta ni res, directes a l’hotel on ja estan tots els participants allotjats, no ens entretenim massa, sopem un dònut i directes a dormir. No tenim forces ja ni per explicar batalletes.

Continuarà...