Viatge a la fí del món, Galicia juny 2011

Teníem moltes ganes, amb el Xesco, de fer algun viatget més serio, però no teníem temps, així que vam aprofitar per fer una escapada per un cap de setmana llarg que hi va haver aquell any, per contrarrestar festius que queien en diumenge. La intenció sortir el dissabte per anar a passar el cap de setmana al País Vasc. Així que vam omplir el maleter, i cadascú, amb els seus respectius cotxes, vam arrancar a fer kiómetres, vam passar per Huesca, Jaca, Pamplona, Vitoria i vam decidir passar la nit a Barakaldo en un ibis.

Aquella nit, planejant que faríem el dia següent, va sorgir la frase"a que no hi ha collons", frase que en boca de dos sonats mentals, pot arribar a fer molt mal, aquesta vegada, la frase va anar acompanyada de un "anar a finisterre".

De moment, al dia següent, ens vam llevar d'hora, i vam agafar direcció Santander, on vam parar a esmorzar, veient una competició de regates allà al port. Sense acabar de fer la digestió vam tornar a pujar als cotxes direcció Cangas de Onís.

Anàvem per feina, però sense deixar de disfrutar dels paisatges Asturians, amb el seu verd característic dels messos de primavera.

En una de les parades per pixar i beure Red Bull, (no vam tenir un fallo cardíac, causat per la cafeina del munt de red bulls que vam arribar a ingerir, de miracle) vam decidir pujar fins a Covadonga, a dinar algun entrepà dels que portàvem tirats pels cotxes. Ens vam quedar fascinats de aquella zona.

Aquí ens vam entretindre massa, la veritat, a més que per arribar vam haver de desviar una mica, així que vam pujar als cotxes, gas fins baix direcció A Coruña. Abans d'entrar a Galicia, l'avaria més grossa que vam tenir... al Xesco se li va fondre una bombeta... el problema que vam tenir per aconseguir-la, vam parar com a 15 benzineres i en cap la tenien.

Ara si, ja podíem dir del cert que estàvem sonats del tot, a Galicia que entràvem...

Era tard, molt tard, portàvem vora 600km conduits aquell dia, però ens va entrar una obseció, veure la posta de sol a A Coruña, veure com s'amagava el sol en l'inmens Oceà Atlantic, així que amb la mirada fixa, sovint perduda i en un estat semi-paranoic, ens menjavem els kilómetres com si res, va arribar un punt, que els cartells que ens indicaven que el nostre destí estava a més de 300km, ens alegraven, semblava com si hi estèssim arribant, que els haguèssim de poder fer en un moment a peu.

Vam arribar a A Coruña, vam deixar els cotxes vora la Torre de Hércules i corrent vam anar fins al cantó d'un penyassegat a contemplar l'espectacle...

I la foto de rigor:

El Xesco amb el seu nou amic, l'Hércules amb la nau dels argonautes

Aquí ja vam perdre el cap, cansats, vam decidir voler arribar a Finisterre, però no hi va haver manera. No vam caure en que a Galicia es fa molt més tard de nit, i entre això, i que vam perdre la noció del temps i de les distàncies, a les 11 de la nit, vam posar rumb a lo que els nostres abanpassats anomenaven fí de la terra, on es creien que s'acabava el món. 

Era la 1 de la matinada, encara a sobre dels cotxes i no hi havia manera de trobar un creuament que sortia en el mapa que ens portaria al nostré destí, així que ens vam dirigir a Santiago de Compostela a passar la nit, el problema va ser que, a aquelles hores, tots els hospedatges econòmics estaven tancats i tampoc estàvem nosaltres en condicions de posar-nos a buscar massa. Així que vam buscar un descampat, vam aparcar els cotxes allà, i ens vam fer les nostres particulars habitacions individuals

Erà molt incòmode, no sabia que fer de les cames i de la barra que se'm clavava a l'esquena, però la suau pluja que repicava a la lona i el cansament va fer que dormís com si ho fes a l'hotel més luxós.

Vam dormir ben poc, aquell dia havíem d'arribar a casa, jo a l'endemà treballava. Vam anar a Santiago de Compostela, a visitar la Catedral, però com aquesta gent no té tard, i no matina, no l'obrien fins molt més tard, i no ens ho podiem permetre... arribem a la plaça de l'obradoiro, sorpresa, allà també hi havia el moviment dels indignats, joder! Lo bé que ens hagués anat plantar la tenda allà al mig, com qui no vol la cosa, haguessim pogut dormir amb les cames estirades!

Vam esmorzar una xocolata amb xurros i vam tornar a pujar als cotxes, aquell dia ens havíem de menjar els més de mil kilómetres que ens separava de casa com fos. Vam triar la ruta mes curta, la de l'autovia del Camino de Santiago que passa per Leon, Burgos, (on vam parar a dinar, un entrepà de paté sucat amb el dit) i vora Soria, on vam haver de parar a descansar... estàvem desencaixats, amb el cul adormit i mig zombis...

Finalment vam prosseguir, i vam parar a veure els nostres amics de saragossa, a que ens diguessin tot lo sonats que arribem a estar i cap a casa, vam arribar a les tantes, el Xesco més que jo, que ell havia d'arribar a Pobla de Segur.

Al dia següent vaig anar a treballar, que no era persona, però amb una rialla a la boca que tres anys després encara m'apareix quan penso en aquesta bogeria de viatge. Podríem dir, que els nostres cotxes, han fet el Camí de Santiago.