Viatge a Centre Europa, Abril '14, 11ª part Final del viatge

Sortim de visitar la maternitat, jo tot emocionat ja que donava per triomfat el viatge

La Blanca, que sempre toca de peus a terra, em deixa anar després d'aquesta foto: Jo no cantaria victòria, encara falten dos-cents quilòmetres per arribar a casa...

Dit i fet, no fem més que passar La Jonquera i a les pujades començava a perdre potència. Al darrere portava a l'Albert, amb el seu 2cv en el que eren 4 i veia que em menjava el cul... Cada vegada tenia menys recorregut el pedal del gas fins que em vaig ajupir i amb la mà anava estirant del cable del accelerador fins arribar a l'alçada de Vic, que no vaig poder més, se m'estava tallant la circulació a la punta dels dits!

Obro el capó i sorpresa... s'havia escorregut tota la funda del cable de l'accelerador que m'havien muntat a França dos setmanes abans... la meva cara va ser tot un mapa... 

Au! a treure tot el que portàvem al maleter per buscar la caixa d'eines, com que mai s'espatlla, estava al fons del tot del maleter!

Amb unes estenalles i l'argolla de un clauer vaig cargolar-ho al cable fent un tope a la funda que ens va fer arribar a casa, bueno, a casa i encara hi vaig així 5 mesos després.

Vam arribar a casa a les tantes de la nit i al dia següent a treballar. Un viatge que mai oblidarem, els moments, els paisatges.... i un preciós "record", si tot va bé, fruit d'aquest viatge, al gener neixerà la nostra primera filla, de nom, no podia ser un altre que el d'Elna....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 10ª part Elna

Després de veure les curses de 2cv, vam decidir fer una visita a la materintat d'Elna. Feia temps que tenia ganes d'anar-hi, n'havia llegit i investigat sobre aquest petit palauet situat a l'entrada de la població, i la seva fundadora, la mestra i infermera suïssa Elizabeth Eidenbenz.

Quan la guerra civil es va acabar, centenars de milers de refugiats republicans van travessar la frontera arribant al sud de França. El govern francès no sabia que fer amb tanta gent ni com gestionar-ho, així que va fer una tanca a tot el voltant de les platges d'Argelés-sur-mer i els va abocar allà, custodiats pels gendarmes. Sense lloc on aixuplugar-se, simplement el mar, la sorra i les tanques, unes quantes barraques d'infermeria i cuina i poca cosa més, el menja i l'aigua que els proporcionaven  eren mínims i la gent s'havia de espavilar aprofitant inclús la rosada del matí per poder aconseguir quatre gotes d'aigua.
L'altre problema eren els naixements, hi havia un índex de mortalitat de 99% en nens acabats de néixer, a causa de les males condicions i de la desnutrició de les mares. Inclús hi han testimonis de mares que arribaven a ofegar als seus nadons al mar per evitar el sofriment en moments de deseperació que les abocaven a la bogeria.

Elizabeth Eidenbenz, mestra i infermera suïssa de tan sols 24 anys, que havía estat fent un cop de mà amb la creu roja durant la Guerra Civil a Madrid València i Barcelona, quan va arribar allà es va esgarrifar. Ràpidament va localitzar el castell de Bardou construït al 1900 i que en aquell moment es trobava abandonat, a la localitat d'Elna i el va adquirir i restaurar amb l'ajuda de la creu roja Suïssa.

A partir d'aquí, va començar a lluitar amb el govern francès per demanar permís per poder treure a aquelles mares desnodrides dels camps de concentració uns dies abans de haver de parir, per poder-les acondicionar i que poguessin donar a llum sense perill, ni per elles, ni pels nens.

El dia 7 de decembre de 1939 va néixer el primer nen.
El funcionament de la maternitat era molt senzill, les mares que ja havien parit i es trobaven bé eren les encarregades de netejar, cuinar, preparar biberons i tot el que calgués per ajudar. Quan els nens tenien de 3 a 6 mesos sortien de la casa amb les mares o cap a França, o per retornar a Catalunya, o al camp però sense perill, així deixant places lliures per les mares que ho necesitessin, les quals podien anar acompanyades dels seus fills més grans.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial a la maternitat no només van començar a arribar refugiats catalans, sinó que també jueus. Aquí van començar els problemes, l'Elisabeth va amagar i protegir les mares jueves tot el que va poder, fins i tot posant-se ella en perill en varies ocasions ja que la Gestapo se la va emportar més d'una vegada per espantar-la però al final no va poder resistir i al 1944 l'exèrcit Alemany va tancar la maternitat, amb una memòria de 597 nens nascuts allà, entre aquelles parets.

L'edifici va quedar totalment abandonat fins que a l'any 1990 un artesà vidrier el comprés mig enfondrat i el restaurés. Al 2001 un jueu nascut allà, Guy Eckstein va voler investigar i es va posar en contacte amb el propietari i va començar les investigacions per donar a la llum el que aquell petit àngel anomenat Elizabeth, havia fet per tot aquells nens.




Arribem allà després de dinar uns espaguetis que havíem fet en un fogonet al pàrquing d'un supermercat. Al final d'un camí ens apareix l'edifici entre uns fuiters que l'envoltaven, ja l'havia vist en una altra ocasió des de fora, ja que aquell dia vam arribar tard i ja era tancat, però no podia evitar que se'm posés la pell de gallina al veure'l.

A l'entrar ens van atendre dues noies molt simpàtiques i en català, una de les quals ens va fer la visita guiada per l'edifici, ens va fer posar la pell de gallina en més d'una ocasió, inclús més d'una llagrima es va escapar.

"Un nadó no tenia llet i plorava de gana tota la nit. Quan estava esgotat de tant plorar s'adormia, i la mare l'aferrava contra el seu cos. Les mantes encara eren molles dels durs dies de febrer. Quan el sol sortia , la mare enterrava a l'infant a la sorra només deixant sortir el seu petit cap. La sorra li feia de manta. Al cap de pocs dies el nadó va morir de fred i fam. Jo estava embarassada i l'idea de pensar que el meu fill havia de néixer en aquell infern em desesperava.

Unes setmanes més tard, dins de la barraca de l'infermeria, vaig trobar l'Elisabeth Eidenbenz, o millor dit, ella em va trobar a mi. Em va proposar  parir en una maternitat que ella mateixa dirigia, situada a Elne, aquí mateix al Rosselló. El dia que el meu fill va néixer en aquell paritori de la maternitat, no vaig poder retenir les llàgrimes. Tothom va pensar que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava pensant en l'infant enterrat a la sorra de la platja d'Argelés."

Aquest és un testimoni de Mercé Domenech, una de les republicanes refugiades al camp.

Si teniu una estona, os recomano que mireu aquest documental. No us deixarà indiferents...

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/498169


Us animo, que visiteu aquest petit racó de la nostra història.


Continuarà....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 9ª part Tornem a França

Ja som divendres. Ens llevem d'hora d'aquell càmping paradisíac de la vora del llac Leman a Noville, Suïssa. Aquell dia havíem d'arribar a Toulon, al sud de França, on al dia següent havíem de recollir a en Vicent (aquell amic nostre de Eivissa) i un amíc seu per anar a Elne, a veure les competicions de 2cv Cross.

Això volia dir que ens esperaven 600km a recórrer aquell dia.
Agafem direcció a Ginebra, amb mal temps, des d'on saltaríem la frontera amb França. Abans de canviar de país, vam voler parar en una benzinera a gastar els francs suïssos que ens quedaven, ja que als bancs, les monedes no les volen, així que vam estar una bona estona donant tombs per la botiga agafant guarrades (sobretot de xocolata) i sumant a veure si ens podíem acostar el més possible a la quantitat que disposàvem, així que carregats de porqueries les vam deixar anar al taulell d'aquella dona acompanyats de unes monedes que al final va resultar que no les sabíem ni contar, faltaven uns cèntims de franc, que la caixera, no sé si per pena, o que ja n'estava farta de veure'ns purular per la botiga com si estèssim fent una gimcana, ens va perdonar.
Ara sí, tornem a ser a França i després de travessar la duana ens tornem a trobar amb les maleïdes autopistes de pagament, que després de no voler perdre ni un centau amb el canvi de moneda, no era coherent que paguéssim ara autopistes. Quins catalanets que estem fets... Així que, reprogramem el GPS per evitar carreteres de pagament i orgullosos en vam fer cas.
No vam trigar gaire en penedir-nos, la veu taladrant d'aquella senyoreta que ens anava dient cap a on havíem de tirar, ens va enviar per unes carreteretes al mig dels alps travessant boscos frondosos, que eren molt macos això sí, però entre que a les pujades a trams semblava que anàvem enrere en lloc d'endavant, i les corves, mai arribàvem enlloc, i sovint sortia la frase, "ara si ens quedem tirats, com collons expliquem al de la grua, on carai estem.

Cap a l'hora de dinar vam arribar a un poble, anomenat Ecole Saint Joseph, o alguna cosa així, no sé, no l'he tornat a trobar al mapa. Vam aturar-nos a un restaurant a menjar alguna cosa típica de la muntanya, mal que mal, ja que erem allà... Entrem i el menú del dia era amanida de formatge i de segon musclos al vapor (res del que anàvem buscant, a no ser que alla els musclos els criin als tolls, però ens va venir de gust).
Vam dinar ràpid i vam tornar a programar el GPS perquè ens fes passar per on volgués, ja que si no, no arribaríem mai a Toulon.
Van passar un parell d'hores encara de carreteres de muntanya, ja que pel que es veia, ens havíem desviat i molt. De cop vam aparèixer als peus del Montblanc, a l'alçada de Chambéry, aquí ja vam agafar autopista fins al nostre destí. Vam arribar tard, a un hotel F1 que havíem buscat, on vam dormir ben plans aquella nit, havent sopat una sopa de sobre que sortia d'una mena de cafetera a l'hotel mateix, no ens quedaven forces ni per anar a buscar alguna cosa digna que menjar.

Al matí següent, seguint les indicacions que ens va donar l'amic del Vicent, l'Angel (des d'aquí li envio salutacions, ja que el primer que em va dir al entrar al cotxe va ser: "que sortiré al teu blog?") vam arribar a casa de les seva cosina, en una zona residencial molt bonica a prop de Toulon.
Aquí ja va ser infrahumà, l'Angel i el Vicent van passar de ser persones, a ser dos peces de Tetris, ja que entre el carregament que portàvem, les seves maletes, i ells, anàvem a rebentar.

Així vam recòrrer casi 500km més, parant de tant en tant per recuperar la circulació a les cames i evitar que se'ns encangrenessin.
A la tarda vam arribar a Perpinyà, on ens vam trobar amb el Xesco, després de fer mil tombs, en el pàrquing d'un centre comercial, on vam comprar quatre coses per fer el dinar pel dia següent, i tots junts vam arribar a Elne, on ens vam trobar amb l'Albert, la Magda, en Joaquim i la Ruth, uns altres cabreros que venien de Barcelona. Després de 15 dies donava gust i tot veure cares conegudes.
Aquí va ser tot un corre-cuita muntar les tendes, ja que venia molt mal temps, la millor tenda de totes va ser la improvitzada per a en Vicent i l'Angel, un iglú, cobert amb una lona que no quadrava de cap manera, sense porta ni res.
Aquella nit ens havíem d'emborratxar sí o sí, així que sota la pluja, ens vam ficar a beure, tots asseguts en una taula mitg tremolant de fred, però nosaltres allà, tossuts com a mules, fins que al final ens vam quedar tots mirant-nos i vam decidir anar a dormir, ja que començava a ser molt degradant.
Al dia següent, ens vam despertar sentin riure a l'Èric, el fill den Joaquim i la Ruth, en pic vam sortir de les tendes vam anar a buscar la Scenic dels croissants! ja és mític l'esmorzar de Elne!
Aquell matí les cares d'en Vicent i de l'Angel eren tot un mapa, pobres, arriben a ser molt de durs. Van dormir tota la nit directament al terra, un terra ple de roques i desnivellat. A sobre, amb el vent, se'ls anava aixecant la lona que els protegia de la pluja i els hi entrava de tot, estaven molls, i tot això després d'haver-se recorregut el dia abans 500km en el 2cv com si fossin part de les maletes, i el més bó de tot això no és que no es queixessin, si no que a sobre deien que s'ho estaven passant molt bé! A aquestos els hi va el sado!

Aquest any vam veure totes les curses menys la final, ja que feia molt mal temps i vam decidir anar a visitar la maternitat de Elne, tot un record de la història dels republicans catalans durant la guerra civil, en parlaré al següent post ja que n'hi ha molt per explicar.

Continuarà....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 8ª part Suïssa

Ja som a dimecres, cada dia ens apropem més al final del viatge, però encara ens quedaven un parell de països que teníem la intenció de visitar. Ens vam dirigir cap a Lienchtestein, un petit país situat entre Àustria i Suïssa, que només volíem veure de passada, ja que tenia pinta de ser car.
Vam agafar l'autopista i al cap de poc de sortir ens vam trobar que ens havíem de desviar molt per poder entrar al país, així que sentint-ho molt, vam passar de llarg i ens vam dirigir cap a Suïssa.

Al acostar-nos a la frontera, ja ens va semblar tot més extrany, Suïssa no és de la unió europea, per tant la duana ja era més seria, no com els altres països que entràvem i sortíem d'ells com qui va a comprar el pa a la cantonada. Hi havia molta més policia, no paraven a ningú, fins que ens van veure a nosaltres, carregats fins al sostre, amb el 2cv i per acabar de rematar, matrícula espanyola. Van treure el cap per aquella garita per lo menys quatre policies, un d'ells es va dirigir a nosaltres i ens va fer parar. Ens va demanar el passaport, cosa que li vam respondre donant-li els DNI. Ens va preguntar a on anàvem, nosaltres ni idea... a vegades ja costa prou recordar-te dels noms dels llocs a Catalunya, imaginat allà, en alemany... La Blanca va deixar anar el primer que li va passar pel cap, que no va ser una altra cosa que Vaduz, la capital de Lienchtestein, el país que havíem passat de llarg que no havíem de visitar. L´home va fer una cara extranya, i ens va dir alguna cosa semblant a "tent" em vaig quedar mirant a la Blanca amb cara extranyat i vaig veure que ella també feia cara de que collons esta dient. Ho va repetir varies vegades, "tent", cada cop més nerviós, i nosaltres sense entendre res, la Blanca li va dir en anglés, que si, que portàvem la tenda de campanya al maletero, però ho va dir una mica extranyada, perquè no era una cosa massa normal a preguntar en aquell moment. El policia va passar de la resposta de la Blanca i va tornar a repetir la p... parauleta "tent" aquest cop acompanyat per un moviment de mans, com si portés un volant entre elles, collons! que volia el carnet de conduir! Li vaig donar i seriosament ens va dir que aparquéssim el cotxe. Ja hi erem... com ens fes buidar tot el que portàvem al maleter en tindríem per estona. Mentre aquell home va agafar la documentació i va ficar-se dins de l'edifici a veure si teníem antecedents i a decidir que fer de nosaltres, em vaig posar a buscar al navegador on collons ens dirigíem, per quan tornés, el pogués sorprendre amb la resposta, i vegués que no erem uns narcotraficants i que simplement volíem fer turisme, tot i que estic segur que amb aquell cotxe i la cara rucs que se'ns quedava quan ens parlava, no era el perfil de delinqüents que devien buscar.

Quan va tornar, li vaig dir que nosaltres anàvem cap a Langwiesen, i em va mirar com dient, pos molt bé, no? La seva resposta va ser: Agafareu autopistes? Pues compreu la Vinyeta. I ens va deixar marxar, senyalant-nos un quiosc, on havíem de comprar la pegatina.

Teníem una prespectiva de les Vinyetes diferent, que podíem triar la validesa que volguéssim. Però a Suïssa no és així, la Vinyeta vulguis o no, dura tot l'any i val 38€ La Blanca me la va donar dient que ja la podia empegar bé que en aquell vidre havia de durar de per vida!

Ja un cop a dins del país i circulant legalment, ens vam dirigir cap al nord d'aquest, concretament a un espai natural que la Blanca ja hi havia estat i assegurava que era preciós, les cascades del Rin. I no li faltava raó.

Impressionant!

Després de passejar per les balconades artificials, estava tot fet un negoci, i enfoter-nos dels que havien pagat més per passar en barca per sota les cascades per anar a pujar al penyot del mig, quedant xops de dalt a baix, ens vam dirigir cap al càmping.
Al arribar a Langwiesen, (no sabíem que ens trobaríem, simplement havíem buscat un càmpint a prop de les cascades del Rin) ens va sorprendre molt, vam trobar un poblet precedit de un castell molt ben conservat.

Vam anar al càmping, on ens va atendre el seu propietari, un home gran, amb aires hippies, que parlava un espanyol perfecte. Ens va marcar una mica de ruta pel poble, i ens va assessorar sobre que fer amb els diners, ja que a Suïssa no hi ha Euro, funcionen amb Francs Suïssos. Ell ens va dir que a tot arreu ens acceptarien Euros, però no és del tot així... Sí que els accepten, però arrodoneixen sempre a l'alça a favor seu, acaban-te costant tot un ull de la cara.

Vam visitar el poble, el castell.

Era sant Jordi, i em vaig entossudir que li volia regalar una rosa fos com fos. Ja que jo tenia el meu llibre. Així que vam buscar una floristeria i vam entrar. Amb aquella dona era impossible entendre'ns, primer li vaig preguntar si acceptaven euros. No m'entenia fins que li vaig ensenyar un bitllet de 5, aquí va canviar la cara i va dir que si, que triéssim la flor que volguéssim. La Blanca va triar la rosa que més li va agradar i ens la va embolicar com la carnissera que embolica un fuet.

Aquella dona em va ficar dels nervis. Li vaig pagar, sentint-me una mica estafat només veient amb les ganes que agafava aquells 5€ i vaig agafar un plànol que havia deixat a sobre d'una taula i vam marxar. Al cap d'una estona de caminar, miro la mà i sense saber d'on havia sortit tenía dos llibres sobre plantes en alemany a les mans! La primera reacció era a veure d'on havia sortit allò, no recordava haver-ho agafat d'enlloc, però no podia ser d'un altre lloc que d'aquella dona de la floristeria. Així que els vam anar a tornar, la cara de la dona va ser tot un mapa, crec que a hores d'ara, encara deu estar al·lucinant.

Després de comprar unes postals i alguna cosa més, vam decidir anar al banc a canviar alguns euros, perquè amb aquell sistema d'arrodoniment, en dos dies ens plomarien.


Aquella nit, vam tenir el plaer de menjar una pizza a la vora del Rin, just al càmping.

Al dia següent, vam deixar aquell bonic poble, i ens vam dirigir a la capital, Berna. Vam aprofitar per dinar en un Tailandés, (Suïssa, com en molts països del nord de Europa, de cultura gastronómica poca, a part de la xocolata que diuen que és molt bona, jo personalment, tota la trobo igual)
Vam passejar pels carrers principals, carregats de rellotges  que te'ls miris com te'ls miris no veuràs l'hora i de botigues situades als soterranis dels edificis.

Aquesta última era a la porta de la casa on va residir Einstein molts anys, m'arrofregava el cap a les parets a veure si se m'enganxava alguna cosa d'ell.

Quan ja en vam tenir suficient, ens vam dirigir al sud del país, a Noville, situat a l'est del llag Leman. Ens vam trobar amb un càmping espectacular, amb un embarcadero on vam estar de relax total aquella tarda, fent-nos fotos aprofitant la posta de sol i aquell paisatge.

Recordo un home francés, que se'ns va acostar al·lucinant, preguntant si havíem arribat des d'Espanya amb aquell cotxe, li vam dir que no, i li vam explicar la ruta que havíem fet. Ens va mirar i va marxar. Crec que ens va pendre per uns liantes i que ens enfotíem d'ell.

Continuarà....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 7ª part, tornem a entrar cap a Àustria

Ens llevem dimarts al matí, encara tips però amb ganes de celebrar la nostra particular mona de pasqua, tot i que no teníem el típic pastís, teníem el conillet de pasqua que ens havia regalat l'amiga de la Blanca que ens havia acollit a casa seva a Viena, així que no ens faltava de res, teníem xocolata i camp (vam canviar els paissatges de secà amb l'ordi a mig crèixer de la plana de Lleida, per muntanyes verdes amb olor a herba molla i fresca dels Alps Alemanys).

Un cop vam menjar-nos les orelles del conill (ja us he dit abans que no teníem massa gana, a mi encara em tornava els platots de carn del dia anterior), vam continuar el nostre viatge, deixant enrere Alemanya i vam tornar a entrar a Àustria, amb les seves autopistes amb límit de velocitat i aquestes coses....
Ens vam dirigir en a un poblet fronterer, Nenzing, a la cavall d'Àustria amb Liechtenstein a uns 300km de on havíem passat la nit. Aquell dia volíem una mica de tranquilitat, relaxar-nos. Arribem allà cap a l'hora de dinar, i ens trobem un càmping, al mig del bosc, amb unes vistes espectaculars. Entrem, i ens trobem una noia molt jove, pobreta, com la feien anar vestida... Semblava tot com un conte de fades, els treballadors d'aquell càmping anaven vestits com els típics Austríacs Alpins. portava un vestit de tirants verd amb una camisa brodada. No li quedava gens bé, li faltaven uns 80kg, ser rosa amb dos trenes, tipo això:

Bueno, més o menys, és que si busques campesina de los alpes a Google et surt això:

I aquesta no la veig capaç de sobreviure massa temps al mig de la muntanya, bueno, ni de la muntanya ni d'enlloc.

Bueno, al que anàvem, aquella noia ens va informar que el càmping tenia piscina exterior climatitzada, sauna, servei de massatges i moltíssimes més coses que ni ella ens les sabia explicar, ni nosaltres ho haguéssim entés si ho hagués fet, el pitjor de tot va ser el preu, ens demanava 36€ per plantar la tenda i dormir al terra, ens vam quedar mirant la Blanca i jo, i vam pensar, vas molt maca vestida, però em sembla que buscarem un altre càmping que vagin en xandall.
Vam entrar al cotxe i vam introduir al navegador, el càmping més proper que hi hagués, mai endevinareu com es deia, Heidi's càmping, ni més ni menys, allà anàvem, vam tornar enrere i ens vam enfilar per una carretera de muntanya pel mig del bosc, amb el cotxe en 2a, amb el motor animat, ens devien sentir a uns quans kilòmetres a la rodona, ja que ens vam trobar uns treballadors netejant el voral de la carretera i no ens havien vist que ja estaven fent la "ola". Arribem a on ens marca el GPS i ens trobem un descampat, ple de caravanes tancades, i sense senyals de vida. Preguntem a un matrimoni que sortia d'una casa de per allà el cantó i ens va senyalar la muntanya i ens va dir que la recepció del càmping era a uns 12km d'allà muntanya amunt, ens vam quedar mirant amb la Blanca i vam dir, saps que, paguem els 36€, ens banyem a la piscina que ens ho mereixem! Així que aquest cop, de baixada, vam tornar a travessar aquell bosc, aquest cop els treballadors no els va donar temps de fer la "ola", es van limitar a apartar-se ja que costa avall hasta la merda corre!
No havia passat ni una hora que la nostra amiga alpina ja ens tornava a tenir allà, amb els 36€ a la mà, la veritat és que va valer la pena, ens vam instalar en un balcó que feia la muntanya i vam gaudir d'unes vistes espectaculars, i ens vam poder banyar rodejats dels Alps nevats.

De la sauna no en poso fotos perquè no la vam trobar, ens vam fer un fart d'obrir portes d'armaris i sales buides en un passadís que hi havia per allà sense èxit...
Aquí sembla completament tranquil, però la veritat és que ens va costar fer la segona foto, ja que la piscina estava plena de nens jugant, però tot i així s'hi estava de luxe en aquell càmping.

Al matí, a l'hora de voler trobar una dutxa, problema... tampoc ens en sortíem, però després de pagar el que vam pagar ens volíem dutxar sí o sí, així que vam investigar a fons i vam arribar a un edifici en el que hi havien tot de portes en les quals hi havien uns lavabos molt complets, amb dutxa, pica i water, casi com el lavabo de casa, era tot molt extrany, però vèiem que la gent anava molt decidida cap a dins d'aquells lavabos. Així que amb la Blanca vam dir, hem d'anar ben decidits, com si haguéssim entrat tota la vida, així ho vam fer, un cop a dins vam fer un suspir, ens vam dutxar ràpid, vam contar fins a tres i vam abandonar el lloc de la mateixa manera, ens vam sentir com si haguéssim viscut una aventura de risc!


propera parada... Suïssa!

Continuarà...

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 6ª part, Alemanya

Dinem un tall de pizza allà mateix al camp de concentració, i amb una mica de mal cos, agafem direcció Nenzing, just a la frontera amb Suïssa, aquell dia teníem l'intenció de fer vora 600km, però havent parat a visitar el camp de Mauthausen, era pràcticament impossible que arribéssim a una hora decent al següent càmping, així que vam decidir que faríem camí fins que ens canséssim, i ja buscaríem pel navegador on dormir.

El primer tram, no ens vam dir gran cosa, pensant i comentant a estones el que havíem vist. Però el mal rollo se'ns va passar al cap de pocs kilòmetres. Vaig parar a fer benzina, en una àrea de servei inmensa, vaig omplir el dipòsit i em vaig anar a caixa a pagar, estava a petar de gent, la qual cosa va fer que em retrassés una estona. Quan surto, em trobo a la Blanca, encongida a dins del cotxe dient-me que feia temps que no passava tanta vergonya.... Un autocar de Xinessos sencer, s'havia dedicat a fer-se fotos amb el cotxe amb ella a dins, pobra, no sabia si mirar, si somriure, si baixar del cotxe, o intentar-se desfer. Aquí ja vam tenir tema per riure una bona estona.

Al cap d'uns quants kilòmetres, ens vam trobar retenció, anàvem circulant pel carril de la dreta, quan de cop ens vam quedar sols, tots els del nostre carril es van posar a circular pel voral. Si aneu amb cotxe per Àustria o Alemanya, que sapigueu, que en cas de retenció, els de la dreta han de circular pel voral, ja que en cas de que hagin de passar els serveis d'urgencia, quedi un espai al mig perqué hi puguin circular, si no ho saps, al·lucines, se'm va passar pel cap donar gas i passar-los a tots saludant rollo la cavalcada dels reis mags llençant caramels.

Tot just passar Salzburg, vam anar uns quans kilòmetres darrere un Toyota Auris força simpàtic, a la propietaria se li havia quedat un peluix a punt de caure al tancar el portó i era força graciosa l'escena.

Al cap de poc, vam travessar la frontera amb Alemanya i ens vam trobar la següent senyal

Autopista sense límit de velocitat, velocitat recomanada 130km/h, sé que és el somni de molts, i el meu també, però si t'ho trobes amb un 2cv et pots arribar a cagar les potes avall.

El primer que li vaig dir a la Blanca: Agafat fort, que aquí ens arranquen fins les pegatines. Vam perdre de vista el Toyota amb el peluix (ara enteníem què li passava al peluix, estava demanant auixili abans d'entrar a Alemanya) i ens van avançar cotxes que instants abans segurament els teníem a kilòmetres de distància, i tot just veiem de quin color eren al passar-nos. Per sort, va durar poc això, es va posar a ploure a bots i barrals i van limitar, mitjançat cartells lluminosos, la velocitat a 120km/h, crec que mai m'havia alegrat tant que es posès a ploure durant unes vacances.

Al cap de poc, vam buscar on dormir aquella nit, mitjançant el navegador vam trobar un càmping en un poblet de mala mort a prop de Múnich, Berguen, al cantó del llac Chiemsee. Només entrar al poble ens trobem aquestes Llames, que ens va xocar molt, ja que és un animal originari d'Amèrica del Sud, encara ens preguntem que hi pinten allà, però eren boníssimes, estaven menjant i quan la Blanca les cridava miraven fixament a la càmera!

Vam instal·lar-nos en un càmping que no tenien ni idea d'anglès, vam estar molta estona intentant-nos entendre amb un home, que a cada cosa que li dèiem, cridava a crits a la seva dona perquè ens ho traduís.
Un cop la tenda parada, vam anar a voltar pel poble amb l'intenció de trobar algun restaurant el més autèntic possible. I tant que el vam trobar. De fora semblava que vivien en un etern nadal.

Entrem i ens atén un home que feia per lo menys 3 metres d'alçada, jo amb el meu 1.85 em vaig sentir baixet. Ens acomodem en una taula i ens ve i ens va dir alguna cosa, que no vam entendre ni de casualitat, amb la Blanca ens vam mirar amb cara de "aiii que patirem", l'home, se'n va adonar, i ho va tornar a repetir, com si aquesta vegada ho haguéssim d'entendre, la Blanca en veu baixa em diu: deu voler dir que què volem per veure, (encara no sé perquè ho va dir en veu baixa, tampoc ens va entendre) ella va demanar water (aigua), jo vaig pensar, estic a Alemanya, que collons una bona cervesa! així que li vaig entonar un a beer please, i ens va portar la carta... allò no hi havia qui ho entengués.

Vaig demanar un plat en el que apareixia la paraula Cevapcice, que quan anem al restaurant de menjar ràpid Viena de Manresa, m'ho demano i és un entrepà de vedella, i la Blanca es va fer mig entendre que volia alguna cosa que no portés massa carn, ens vam quedar tant amples, pensant, veus que bé que ens en sortim!

Ens porten el beure, mig litre de cervesa. i el primer plat, a la Blanca una sopa de encara no sabem que era, semblava tires de pa, i a mi una amanida que no sabia que havia demanat. El primer que se'ns passa pel cap es que l'amanida s'havien equivocat, que o era per la Blanca o no era per ningú, però l'home crec que em va dir que me la mengés jo. Així vaig fer, sentint-me estafat pels Viena, que et fan entendre que Cevapcice és vedella i lo que en realitat és, enciam. Però anava equivocat, em van portat el segon plat, si ho sé amago l'amanida sota les estovalles....

La meva cara de com coi em menjo això... Un tall de vedella (no anava tant equivocat), un tall de porc, una hamburguesa, mig pit de pollastre, un tall de xistorra, un de llangonissa, i a sota de tot això, un bon grapat d'arros amb verdures, ceba i patates fregides. A la Blanca li van portar això:

Encara no sabem que és, però era bo.

M'ho vaig acabar tot, no sé si per orgull, o perquè aquell home em feia por. Vam anar a caminar per fer-ho baixar, però allò no baixava ni a cops de mall. Així que em vaig limitar a estirar-me a dins la tenda sense moure'm fins l'endemà...




Continuarà....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 5ª part, Mauthausen (Austria)

Érem dilluns de pasqua, i mentre la inmensa majoria estàveu decidint on poder anar a menjar la mona escapant-vos de la pluja, nosaltres estàvem gaudint de una mica de sol.

Ens dirigíem cap a Mauthausen,  situat a la frontera amb Alemanya, la Blanca m'havia parlat del camp de concentració nazi, en el qual havia estat fa molts anys, i a mi em cridava molt l'atenció, però mai m'haguès pensat que m'impactaria tant.

Quan ens anàvem acostant, entre un bosc, a dalt d'un turó, va aparèixer la fortalesa, un edifici gris, fred i molt diferent a tot el que havíem visitat durant aquest viatge.

Accedim al recinte, el primer que ens vam trobar eren els barracons, estaven destinats a allotjar els presos, dividits per les seves procedències. En un principi, estaven dissenyats per allotjar uns 300 presos per barracó, però havien arribat a allotjar fins a 2000 persones allà dins. Costa d'imaginar, i més sent un espai en el que una persona sola s'hi pot arribar a engoixar.

Seguidament, vam passar cap al barracó de bugaderia, actualment, habilitat com a capella, la qual estava rodejada per les banderes dels països d'on provenia aquesta pobra gent. A cop de vista, vaig intentar localitzar l'espanyola, ja que a fora, en una petita làpida escrita en alemany, vaig poder sobreentendre que hi havien mort uns 7000 espanyols republicans. En un primer moment no la vaig trobar, analitzant-ho millor, em va xocar trobar-m'hi aquesta, que tot i que no del tot, m'hi vaig sentir algo més identificat que si m'hagés trobat la que ens va deixar d'herència el senyor Francesc, i ens l'han acabat de tunejar els que és fan dir els nostres reis....

Vam passar al següent barracó, primera planta del qual, estava destinada a presó pels que deien que tenien males conductes, sincerament, no sé a qué li devien anomenar aquella gent mala conducta, ja que arrancar el cap a un tinent nazi, hauria d'haver estat premiat millor que l'euromillón.

Era un local fred, tot barrat, i ple de cel·les on torturaven als allà tancats....

Amb pell de gallina, vam accedir al soterrani del barracò, allà ens esperava el crematori, un forn de la mesura d'una persona, on incineraven als assassinats.

Aquí feia molta angúnia, i més de pensar, que aquesta camilla, la feien anar els mateixos presos, amenaçats per guardies, cremaven els cadàvers dels seus companys, alguns d'ells encara moribunds, amb por al cos de no acabar-hi ells a dins. A les sales adjacents, hi havia una taula d'autòpsies, on experimentaven amb ells abans de cremar-los (pels qui no ho sàpiguin, la marca de medicaments Bayer, durant aquells anys, va experimentar amb els presos polítics els seus productes) i al cantó hi havia un congelador gegant, on amontegaven milers de cadàvers perquè no fessin pudor, prevenir infeccions i acabar de matar als moribunds.

 

Seguidament vam visitar la exposició situada a l'antic barracó de infermeria, i les càmeres de gas, on milers de presoners van perdre la vida creient que era una simple sala on anirien a fer-se una dutxa.

El funcionament del camp era bàsic, el principal objectiu era explotar a presos, segons ells de raça inferior, ja sigui per la religió, creença política, orientació sexual o simplement per haver estat en el lloc equivocat en el moment equivocat, de manera que els anessin liquidant, poc a poc, mitjançant la mort per esgotament. Aquest camp, junt varis subcamps que hi havien al voltant, es dedicaven a l'extracció de granit de una cantera. Blocs de granit que els presos transportaven a coll, pel que es deia l'escala de la mort, 186 esglaons, irregulars, que els hi feien pujar amb el roc al clatell. Allà hi havien quatre opcions, morir desnucat, al caure enrere, per aplastament al caure endavant amb la pedra al clatell, suïcidi provocat per la desesperació, o sortir-ne viu.

Cada mort comportava un seguit de informes en els que hi justificaven perquè havia perdut la vida la persona. En aquestos informes, hi havia poc ventall de motius de mort: accident laboral, infarts, càncers, suïcidis, i mort per intent de fugida (era en "l'única" ocasió que els vigilants estaven autoritzats a disparar). Això era la teoria, a la pràctia ens trobem milers de morts amb etiqueta de intent de fugida, amb la fotografia obligatoria que havia de acompanyar l'informe, totalment desenfocada per no buscar proves, quan en realitat era gent que havien assassinat a dins del camp i els havien llançat a fora, en algun camí proper, per fer la foto.

O gent que els havien espentejat perquè s'electrocutessin amb la reixa perimetral o obligats a escanyar-se amb una corda per poder fer la foto pel pertinent informe.

Em va omplir d'orgull, saber que el encarregat de fer aquestes fotos era català, Francisco Boix, ja que va crear una mena de màfia de republicans espanyols, els quals extreien els negatius de els fotos que mostraven la realitat, cosits a les ombreres dels famosos pijames de ralles, i els ocultaven en les construccions que es duien a terme en aquells moments, ja que els republicans espanyols eren els encarregats de treballar a les obres constants d'ampliació dels camps. Aquestos negatius van ser de molta ajuda. Van condenar a Heinrich Himmler (comandant jefe de les Shutzstaffel, organització militar nazi) durant els judicis, després de l'alliberament del camp per part dels americans, ja que ell negava el coneixement de l'existència i el funcionament d'aquestos camps. Les fotos, van demostrar que no era així, existien moltes instantànies que apareixia Himmler pasejant pels camps això si, aquestes ben enfocades, i amagant tot possible aparença de violència, ja que teòricament, aquestes fotos, havien de servir per demostrar la bona feina en els camps de concentració i lo importants que eren per Alemanya. 

El 5 de maig de 1945, els americans, guiats per un habitant del poble de Mauthausen, van entrar a alliBerar el camp, a partir d'aquí, es va començar a documentar tot el que havia passat tots aquestos anys, i va sortir a la llum el que realment era aquell infern mitjançant la càmera del Barceloní.

Tot eren muntanyes de cadàvers i gent desnodrida, que només s'hi marcaven els ossos que saltaven d'alegria al veure el final del seu calvari...

Al final de la visita vam entrar en una sala en la que hi havia tots els noms dels que havien deixat la vida en el camp, i petits homenatges de familiars de les victimes, se'm va posar un nus a la gola al veure que hi havia gent de escassos kilòmetres del meu poble.

Al sortir al carrer, hi ha una zona en la qual s'hi aixequen nombrosos monuments a les víctimes al camp, construits pels seus païssos d'origen. Com no, Espanya, per acabar de sentir-s'hi més orgullós encara, és l'únic país que no ha fet cap monument, sinó el fet per una associació de republicans espanyols.

Sé que aquest post és una mica macabra, però allà vaig llegir una frase de George Santayana que tenia tota la raó.... Qui no està disposat a apendre de la seva història, està condemnat a repetir-la. Us animo a visitar aquest i els altres camps i a buscar documentals. Ja que aquest país en el que diuen que vivim no s'ha dignat a reconèixer el que va fer amb els que no pensaven com ells, siguem prou cultes per averiguar-ho.

Apa! Bobet, ja tens una estona per evadir-te dels exàmens!

Continuarà...