Kilòmetres, cabra i xatarra: Estació internacional de Canfranc

Feia massa temps que amb en Xesco no teníem un arravatament d'agafar la cabra i fer una pila de kilòmetres en un sol dia. Fa poc, amb la dona, anant de vacances, vam passar per davant de l'estació abandonada de Canfranc, n'havia sentit a parlar molt i realment impressiona. Com que sé que el Xesco és un fanàtic dels ferrocarrils, n'hi vaig passar una foto i es va tornar boig (més de lo habitual). Així que, li vaig proposar, d'un dia, agafar els 2cv i plantar-nos en aquell poble fronterer a la província d'Osca.

Aprofitant que jo tenia vacances, hem agafat el 2cv (aquesta vegada només amb un sol, el seu, ja que el meu està amb els budells fora, pobret, estem tenint una lluita constant, ell perquè el deixi descansar, i jo, entossudit que ha de funcionar com el primer dia)

Carretera ben d'hora direcció Canfranc.

El viatge sense cap imprevist, per les carreteres Aragoneses, per mil autovies sense acabar, trams de nacional, mil rotondes que ens van portar a Jaca i tot seguit Canfranc.

Ens vam dirigir a l'oficina de turisme ja que informaven d'una visita guiada per dins de l'edifici que alvergava l'antic hotel , però aquell dia estava complet... Vam al·lucinar amb aquella dona, perquè amb poques paraules ens va dir que la visita guiada no valia gaire la pena, ens va donar un plànol, i ens va indicar per on ens podíem colar per visitar totes les instal·lacions abandonades i cases mig derruïdes. Això si, ens va insistir molt que vigiléssim que era perillós ja que estava tot en molt mal estat i podíem pendre mal, no fós cas...

Així que, amb el plànol a la mà, vam seguir les instruccions de aquella senyora i ens vam trobar amb això:

Una estació plena de vagons en estat lamentable, un conjunt d'angars amenaçant ruïna, grues, magatzems, on s'ha aturat el temps...

Bidons de grassa, piles de blogs de carbó amb la inscripció RN preparats per ser cremats a les locomotores que transportaven als viatgers cap a l'interior de la península.

Més endavant ens vam trobar amb les cases dels treballadors, obertes de bat a bat, aquí vam ser una mica imprudents de pujar-hi, ja que a les parets hi havien unes esquerdes que t'hi podia passar la mà, però era massa temptador com per quedar-se a baix, i aquella dona, ens va fer entendre, que amb cuidado podíem entrar a tot arreu, així que, no ho podíem deixar escapar.

Desde 1853 s'havia volgut unir Espanya amb França mitjantçant el ferrocarril, però el país veí no estava massa interessat en aquest projecte, fins que a partir de 1885 apareix la necessitat d'un mitjà de transport ràpid per travessar la península que els faciliti l'accés a les colònies que tenia França al continent Africà, a partir d'aquí es pacta la construcció d'aquest complex a los Aranyones, una vall que forma una esplanada suficientment gran per poder garantir la cabuda de totes les instal·lacions.

Al 1904 comencen les obres de l'estació i del túnel de Somport, que unirà els dos països. Aquestes obres van patir un retard important per part de França a causa de l'esclat de la 1ª Guerra Mundial.

Al juliol de 1928, Alfons XIII i el president de la República Francesa M.Gaston van inaugurar les instal·lacions. Aquesta estació tenia dos parts: la part francesa, amb vies més estretes i els combois anaven alimentats elèctricament i la part espanyola, on l'ample de via és l'ibèric i les locomotores funcionaven amb combústibles fòssils (carbó), els passatgers i les mercaderies feien un trasbord en aquesta estació.

Al 1970, un accident d'un tren de mercaderies francès descarrila al pont de l'Estanguet destruint-lo completament, això sumat al poc interès per mantenir la línea operativa per part del govern francès talla la comunicació entre els dos països fent que aquesta estació quedi en desús i el seu total abandonament.

Després vam trobar-nos amb l'entrada del túnel, on Franco va deixar la seva petjada, substituint l'escut de pedra original pel de l'àliga

Pell de gallina només de pensar la gent que va fer passar Franco per aquest túnel direcció els camps de concentració centre-europeus...

Tornant al mapa que ens va facilitar la noia de l'oficina de turisme, ens va marcar un camí que ens portaria als tallers, li vam fer cas, i vam trobar un conjunt de foses on reparaven les locomotores amb un pont giratori a l'entrada. Tot això acompanyat de les cases dels treballadors en bastant bon estat (no hi havia perill que s'enfonsés tot sota els nostres peus).

Un cop ja ho haviem vist tot, vam decidir saltar a la part francesa a veure que en quedava. Allà encara era més penós, el poc interès que va tenir França en aquesta infraestructura és reflexa encara a dies d'avui.

És més, a part de les ruines de una central transformadora, ens vam topar amb la boca del túnel tancada amb un cartell que prohibia el pas sota pena de presó.

Així que com no teníem ganes de acabar engarjolats, vam girar cua, vam agafar el cotxe i vam tornar cap a casa...

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 11ª part Final del viatge

Sortim de visitar la maternitat, jo tot emocionat ja que donava per triomfat el viatge

La Blanca, que sempre toca de peus a terra, em deixa anar després d'aquesta foto: Jo no cantaria victòria, encara falten dos-cents quilòmetres per arribar a casa...

Dit i fet, no fem més que passar La Jonquera i a les pujades començava a perdre potència. Al darrere portava a l'Albert, amb el seu 2cv en el que eren 4 i veia que em menjava el cul... Cada vegada tenia menys recorregut el pedal del gas fins que em vaig ajupir i amb la mà anava estirant del cable del accelerador fins arribar a l'alçada de Vic, que no vaig poder més, se m'estava tallant la circulació a la punta dels dits!

Obro el capó i sorpresa... s'havia escorregut tota la funda del cable de l'accelerador que m'havien muntat a França dos setmanes abans... la meva cara va ser tot un mapa... 

Au! a treure tot el que portàvem al maleter per buscar la caixa d'eines, com que mai s'espatlla, estava al fons del tot del maleter!

Amb unes estenalles i l'argolla de un clauer vaig cargolar-ho al cable fent un tope a la funda que ens va fer arribar a casa, bueno, a casa i encara hi vaig així 5 mesos després.

Vam arribar a casa a les tantes de la nit i al dia següent a treballar. Un viatge que mai oblidarem, els moments, els paisatges.... i un preciós "record", si tot va bé, fruit d'aquest viatge, al gener neixerà la nostra primera filla, de nom, no podia ser un altre que el d'Elna....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 10ª part Elna

Després de veure les curses de 2cv, vam decidir fer una visita a la materintat d'Elna. Feia temps que tenia ganes d'anar-hi, n'havia llegit i investigat sobre aquest petit palauet situat a l'entrada de la població, i la seva fundadora, la mestra i infermera suïssa Elizabeth Eidenbenz.

Quan la guerra civil es va acabar, centenars de milers de refugiats republicans van travessar la frontera arribant al sud de França. El govern francès no sabia que fer amb tanta gent ni com gestionar-ho, així que va fer una tanca a tot el voltant de les platges d'Argelés-sur-mer i els va abocar allà, custodiats pels gendarmes. Sense lloc on aixuplugar-se, simplement el mar, la sorra i les tanques, unes quantes barraques d'infermeria i cuina i poca cosa més, el menja i l'aigua que els proporcionaven  eren mínims i la gent s'havia de espavilar aprofitant inclús la rosada del matí per poder aconseguir quatre gotes d'aigua.
L'altre problema eren els naixements, hi havia un índex de mortalitat de 99% en nens acabats de néixer, a causa de les males condicions i de la desnutrició de les mares. Inclús hi han testimonis de mares que arribaven a ofegar als seus nadons al mar per evitar el sofriment en moments de deseperació que les abocaven a la bogeria.

Elizabeth Eidenbenz, mestra i infermera suïssa de tan sols 24 anys, que havía estat fent un cop de mà amb la creu roja durant la Guerra Civil a Madrid València i Barcelona, quan va arribar allà es va esgarrifar. Ràpidament va localitzar el castell de Bardou construït al 1900 i que en aquell moment es trobava abandonat, a la localitat d'Elna i el va adquirir i restaurar amb l'ajuda de la creu roja Suïssa.

A partir d'aquí, va començar a lluitar amb el govern francès per demanar permís per poder treure a aquelles mares desnodrides dels camps de concentració uns dies abans de haver de parir, per poder-les acondicionar i que poguessin donar a llum sense perill, ni per elles, ni pels nens.

El dia 7 de decembre de 1939 va néixer el primer nen.
El funcionament de la maternitat era molt senzill, les mares que ja havien parit i es trobaven bé eren les encarregades de netejar, cuinar, preparar biberons i tot el que calgués per ajudar. Quan els nens tenien de 3 a 6 mesos sortien de la casa amb les mares o cap a França, o per retornar a Catalunya, o al camp però sense perill, així deixant places lliures per les mares que ho necesitessin, les quals podien anar acompanyades dels seus fills més grans.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial a la maternitat no només van començar a arribar refugiats catalans, sinó que també jueus. Aquí van començar els problemes, l'Elisabeth va amagar i protegir les mares jueves tot el que va poder, fins i tot posant-se ella en perill en varies ocasions ja que la Gestapo se la va emportar més d'una vegada per espantar-la però al final no va poder resistir i al 1944 l'exèrcit Alemany va tancar la maternitat, amb una memòria de 597 nens nascuts allà, entre aquelles parets.

L'edifici va quedar totalment abandonat fins que a l'any 1990 un artesà vidrier el comprés mig enfondrat i el restaurés. Al 2001 un jueu nascut allà, Guy Eckstein va voler investigar i es va posar en contacte amb el propietari i va començar les investigacions per donar a la llum el que aquell petit àngel anomenat Elizabeth, havia fet per tot aquells nens.




Arribem allà després de dinar uns espaguetis que havíem fet en un fogonet al pàrquing d'un supermercat. Al final d'un camí ens apareix l'edifici entre uns fuiters que l'envoltaven, ja l'havia vist en una altra ocasió des de fora, ja que aquell dia vam arribar tard i ja era tancat, però no podia evitar que se'm posés la pell de gallina al veure'l.

A l'entrar ens van atendre dues noies molt simpàtiques i en català, una de les quals ens va fer la visita guiada per l'edifici, ens va fer posar la pell de gallina en més d'una ocasió, inclús més d'una llagrima es va escapar.

"Un nadó no tenia llet i plorava de gana tota la nit. Quan estava esgotat de tant plorar s'adormia, i la mare l'aferrava contra el seu cos. Les mantes encara eren molles dels durs dies de febrer. Quan el sol sortia , la mare enterrava a l'infant a la sorra només deixant sortir el seu petit cap. La sorra li feia de manta. Al cap de pocs dies el nadó va morir de fred i fam. Jo estava embarassada i l'idea de pensar que el meu fill havia de néixer en aquell infern em desesperava.

Unes setmanes més tard, dins de la barraca de l'infermeria, vaig trobar l'Elisabeth Eidenbenz, o millor dit, ella em va trobar a mi. Em va proposar  parir en una maternitat que ella mateixa dirigia, situada a Elne, aquí mateix al Rosselló. El dia que el meu fill va néixer en aquell paritori de la maternitat, no vaig poder retenir les llàgrimes. Tothom va pensar que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava pensant en l'infant enterrat a la sorra de la platja d'Argelés."

Aquest és un testimoni de Mercé Domenech, una de les republicanes refugiades al camp.

Si teniu una estona, os recomano que mireu aquest documental. No us deixarà indiferents...

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/498169


Us animo, que visiteu aquest petit racó de la nostra història.


Continuarà....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 9ª part Tornem a França

Ja som divendres. Ens llevem d'hora d'aquell càmping paradisíac de la vora del llac Leman a Noville, Suïssa. Aquell dia havíem d'arribar a Toulon, al sud de França, on al dia següent havíem de recollir a en Vicent (aquell amic nostre de Eivissa) i un amíc seu per anar a Elne, a veure les competicions de 2cv Cross.

Això volia dir que ens esperaven 600km a recórrer aquell dia.
Agafem direcció a Ginebra, amb mal temps, des d'on saltaríem la frontera amb França. Abans de canviar de país, vam voler parar en una benzinera a gastar els francs suïssos que ens quedaven, ja que als bancs, les monedes no les volen, així que vam estar una bona estona donant tombs per la botiga agafant guarrades (sobretot de xocolata) i sumant a veure si ens podíem acostar el més possible a la quantitat que disposàvem, així que carregats de porqueries les vam deixar anar al taulell d'aquella dona acompanyats de unes monedes que al final va resultar que no les sabíem ni contar, faltaven uns cèntims de franc, que la caixera, no sé si per pena, o que ja n'estava farta de veure'ns purular per la botiga com si estèssim fent una gimcana, ens va perdonar.
Ara sí, tornem a ser a França i després de travessar la duana ens tornem a trobar amb les maleïdes autopistes de pagament, que després de no voler perdre ni un centau amb el canvi de moneda, no era coherent que paguéssim ara autopistes. Quins catalanets que estem fets... Així que, reprogramem el GPS per evitar carreteres de pagament i orgullosos en vam fer cas.
No vam trigar gaire en penedir-nos, la veu taladrant d'aquella senyoreta que ens anava dient cap a on havíem de tirar, ens va enviar per unes carreteretes al mig dels alps travessant boscos frondosos, que eren molt macos això sí, però entre que a les pujades a trams semblava que anàvem enrere en lloc d'endavant, i les corves, mai arribàvem enlloc, i sovint sortia la frase, "ara si ens quedem tirats, com collons expliquem al de la grua, on carai estem.

Cap a l'hora de dinar vam arribar a un poble, anomenat Ecole Saint Joseph, o alguna cosa així, no sé, no l'he tornat a trobar al mapa. Vam aturar-nos a un restaurant a menjar alguna cosa típica de la muntanya, mal que mal, ja que erem allà... Entrem i el menú del dia era amanida de formatge i de segon musclos al vapor (res del que anàvem buscant, a no ser que alla els musclos els criin als tolls, però ens va venir de gust).
Vam dinar ràpid i vam tornar a programar el GPS perquè ens fes passar per on volgués, ja que si no, no arribaríem mai a Toulon.
Van passar un parell d'hores encara de carreteres de muntanya, ja que pel que es veia, ens havíem desviat i molt. De cop vam aparèixer als peus del Montblanc, a l'alçada de Chambéry, aquí ja vam agafar autopista fins al nostre destí. Vam arribar tard, a un hotel F1 que havíem buscat, on vam dormir ben plans aquella nit, havent sopat una sopa de sobre que sortia d'una mena de cafetera a l'hotel mateix, no ens quedaven forces ni per anar a buscar alguna cosa digna que menjar.

Al matí següent, seguint les indicacions que ens va donar l'amic del Vicent, l'Angel (des d'aquí li envio salutacions, ja que el primer que em va dir al entrar al cotxe va ser: "que sortiré al teu blog?") vam arribar a casa de les seva cosina, en una zona residencial molt bonica a prop de Toulon.
Aquí ja va ser infrahumà, l'Angel i el Vicent van passar de ser persones, a ser dos peces de Tetris, ja que entre el carregament que portàvem, les seves maletes, i ells, anàvem a rebentar.

Així vam recòrrer casi 500km més, parant de tant en tant per recuperar la circulació a les cames i evitar que se'ns encangrenessin.
A la tarda vam arribar a Perpinyà, on ens vam trobar amb el Xesco, després de fer mil tombs, en el pàrquing d'un centre comercial, on vam comprar quatre coses per fer el dinar pel dia següent, i tots junts vam arribar a Elne, on ens vam trobar amb l'Albert, la Magda, en Joaquim i la Ruth, uns altres cabreros que venien de Barcelona. Després de 15 dies donava gust i tot veure cares conegudes.
Aquí va ser tot un corre-cuita muntar les tendes, ja que venia molt mal temps, la millor tenda de totes va ser la improvitzada per a en Vicent i l'Angel, un iglú, cobert amb una lona que no quadrava de cap manera, sense porta ni res.
Aquella nit ens havíem d'emborratxar sí o sí, així que sota la pluja, ens vam ficar a beure, tots asseguts en una taula mitg tremolant de fred, però nosaltres allà, tossuts com a mules, fins que al final ens vam quedar tots mirant-nos i vam decidir anar a dormir, ja que començava a ser molt degradant.
Al dia següent, ens vam despertar sentin riure a l'Èric, el fill den Joaquim i la Ruth, en pic vam sortir de les tendes vam anar a buscar la Scenic dels croissants! ja és mític l'esmorzar de Elne!
Aquell matí les cares d'en Vicent i de l'Angel eren tot un mapa, pobres, arriben a ser molt de durs. Van dormir tota la nit directament al terra, un terra ple de roques i desnivellat. A sobre, amb el vent, se'ls anava aixecant la lona que els protegia de la pluja i els hi entrava de tot, estaven molls, i tot això després d'haver-se recorregut el dia abans 500km en el 2cv com si fossin part de les maletes, i el més bó de tot això no és que no es queixessin, si no que a sobre deien que s'ho estaven passant molt bé! A aquestos els hi va el sado!

Aquest any vam veure totes les curses menys la final, ja que feia molt mal temps i vam decidir anar a visitar la maternitat de Elne, tot un record de la història dels republicans catalans durant la guerra civil, en parlaré al següent post ja que n'hi ha molt per explicar.

Continuarà....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 8ª part Suïssa

Ja som a dimecres, cada dia ens apropem més al final del viatge, però encara ens quedaven un parell de països que teníem la intenció de visitar. Ens vam dirigir cap a Lienchtestein, un petit país situat entre Àustria i Suïssa, que només volíem veure de passada, ja que tenia pinta de ser car.
Vam agafar l'autopista i al cap de poc de sortir ens vam trobar que ens havíem de desviar molt per poder entrar al país, així que sentint-ho molt, vam passar de llarg i ens vam dirigir cap a Suïssa.

Al acostar-nos a la frontera, ja ens va semblar tot més extrany, Suïssa no és de la unió europea, per tant la duana ja era més seria, no com els altres països que entràvem i sortíem d'ells com qui va a comprar el pa a la cantonada. Hi havia molta més policia, no paraven a ningú, fins que ens van veure a nosaltres, carregats fins al sostre, amb el 2cv i per acabar de rematar, matrícula espanyola. Van treure el cap per aquella garita per lo menys quatre policies, un d'ells es va dirigir a nosaltres i ens va fer parar. Ens va demanar el passaport, cosa que li vam respondre donant-li els DNI. Ens va preguntar a on anàvem, nosaltres ni idea... a vegades ja costa prou recordar-te dels noms dels llocs a Catalunya, imaginat allà, en alemany... La Blanca va deixar anar el primer que li va passar pel cap, que no va ser una altra cosa que Vaduz, la capital de Lienchtestein, el país que havíem passat de llarg que no havíem de visitar. L´home va fer una cara extranya, i ens va dir alguna cosa semblant a "tent" em vaig quedar mirant a la Blanca amb cara extranyat i vaig veure que ella també feia cara de que collons esta dient. Ho va repetir varies vegades, "tent", cada cop més nerviós, i nosaltres sense entendre res, la Blanca li va dir en anglés, que si, que portàvem la tenda de campanya al maletero, però ho va dir una mica extranyada, perquè no era una cosa massa normal a preguntar en aquell moment. El policia va passar de la resposta de la Blanca i va tornar a repetir la p... parauleta "tent" aquest cop acompanyat per un moviment de mans, com si portés un volant entre elles, collons! que volia el carnet de conduir! Li vaig donar i seriosament ens va dir que aparquéssim el cotxe. Ja hi erem... com ens fes buidar tot el que portàvem al maleter en tindríem per estona. Mentre aquell home va agafar la documentació i va ficar-se dins de l'edifici a veure si teníem antecedents i a decidir que fer de nosaltres, em vaig posar a buscar al navegador on collons ens dirigíem, per quan tornés, el pogués sorprendre amb la resposta, i vegués que no erem uns narcotraficants i que simplement volíem fer turisme, tot i que estic segur que amb aquell cotxe i la cara rucs que se'ns quedava quan ens parlava, no era el perfil de delinqüents que devien buscar.

Quan va tornar, li vaig dir que nosaltres anàvem cap a Langwiesen, i em va mirar com dient, pos molt bé, no? La seva resposta va ser: Agafareu autopistes? Pues compreu la Vinyeta. I ens va deixar marxar, senyalant-nos un quiosc, on havíem de comprar la pegatina.

Teníem una prespectiva de les Vinyetes diferent, que podíem triar la validesa que volguéssim. Però a Suïssa no és així, la Vinyeta vulguis o no, dura tot l'any i val 38€ La Blanca me la va donar dient que ja la podia empegar bé que en aquell vidre havia de durar de per vida!

Ja un cop a dins del país i circulant legalment, ens vam dirigir cap al nord d'aquest, concretament a un espai natural que la Blanca ja hi havia estat i assegurava que era preciós, les cascades del Rin. I no li faltava raó.

Impressionant!

Després de passejar per les balconades artificials, estava tot fet un negoci, i enfoter-nos dels que havien pagat més per passar en barca per sota les cascades per anar a pujar al penyot del mig, quedant xops de dalt a baix, ens vam dirigir cap al càmping.
Al arribar a Langwiesen, (no sabíem que ens trobaríem, simplement havíem buscat un càmpint a prop de les cascades del Rin) ens va sorprendre molt, vam trobar un poblet precedit de un castell molt ben conservat.

Vam anar al càmping, on ens va atendre el seu propietari, un home gran, amb aires hippies, que parlava un espanyol perfecte. Ens va marcar una mica de ruta pel poble, i ens va assessorar sobre que fer amb els diners, ja que a Suïssa no hi ha Euro, funcionen amb Francs Suïssos. Ell ens va dir que a tot arreu ens acceptarien Euros, però no és del tot així... Sí que els accepten, però arrodoneixen sempre a l'alça a favor seu, acaban-te costant tot un ull de la cara.

Vam visitar el poble, el castell.

Era sant Jordi, i em vaig entossudir que li volia regalar una rosa fos com fos. Ja que jo tenia el meu llibre. Així que vam buscar una floristeria i vam entrar. Amb aquella dona era impossible entendre'ns, primer li vaig preguntar si acceptaven euros. No m'entenia fins que li vaig ensenyar un bitllet de 5, aquí va canviar la cara i va dir que si, que triéssim la flor que volguéssim. La Blanca va triar la rosa que més li va agradar i ens la va embolicar com la carnissera que embolica un fuet.

Aquella dona em va ficar dels nervis. Li vaig pagar, sentint-me una mica estafat només veient amb les ganes que agafava aquells 5€ i vaig agafar un plànol que havia deixat a sobre d'una taula i vam marxar. Al cap d'una estona de caminar, miro la mà i sense saber d'on havia sortit tenía dos llibres sobre plantes en alemany a les mans! La primera reacció era a veure d'on havia sortit allò, no recordava haver-ho agafat d'enlloc, però no podia ser d'un altre lloc que d'aquella dona de la floristeria. Així que els vam anar a tornar, la cara de la dona va ser tot un mapa, crec que a hores d'ara, encara deu estar al·lucinant.

Després de comprar unes postals i alguna cosa més, vam decidir anar al banc a canviar alguns euros, perquè amb aquell sistema d'arrodoniment, en dos dies ens plomarien.


Aquella nit, vam tenir el plaer de menjar una pizza a la vora del Rin, just al càmping.

Al dia següent, vam deixar aquell bonic poble, i ens vam dirigir a la capital, Berna. Vam aprofitar per dinar en un Tailandés, (Suïssa, com en molts països del nord de Europa, de cultura gastronómica poca, a part de la xocolata que diuen que és molt bona, jo personalment, tota la trobo igual)
Vam passejar pels carrers principals, carregats de rellotges  que te'ls miris com te'ls miris no veuràs l'hora i de botigues situades als soterranis dels edificis.

Aquesta última era a la porta de la casa on va residir Einstein molts anys, m'arrofregava el cap a les parets a veure si se m'enganxava alguna cosa d'ell.

Quan ja en vam tenir suficient, ens vam dirigir al sud del país, a Noville, situat a l'est del llag Leman. Ens vam trobar amb un càmping espectacular, amb un embarcadero on vam estar de relax total aquella tarda, fent-nos fotos aprofitant la posta de sol i aquell paisatge.

Recordo un home francés, que se'ns va acostar al·lucinant, preguntant si havíem arribat des d'Espanya amb aquell cotxe, li vam dir que no, i li vam explicar la ruta que havíem fet. Ens va mirar i va marxar. Crec que ens va pendre per uns liantes i que ens enfotíem d'ell.

Continuarà....