Viatge a Centre Europa, Abril '14, 4ª part, Austria

Deixem, enrere la tranquil·la Eslovènia, accedint a Austria per Villach, la frontera va anar marcada per un túnel de 7.5km en el que vam al·lucinar, pensant que era el més llarg d'europa, per lo menos, després vam veure que no era així, que en vam passar de més llargs.

Abans de pagar el peatge del túnel, vam haver de comprar la segona Vignette, la Austriaca, aquest cop, una mica més econòmica, uns 8.5€ i ens durava 10 dies.

Només entrar al país, a mi em va entrar pixera, vam parar en una àrea de servei, i quan anava a entrar al lavabo, ja baixant-me la bragueta, vaig sentir una veu tosca, d'aquelles que fan pinta de fumar molts ducados, em giro i era una dona grossa, rossa, a la qual no li provaven massa els anys, que em senyalava un plat, en el qual hi havia numeroses monedes de 50 cèntims, vaig deduir que anar a pixar em costaria mig euro... perquè ja era allà dins, si no m'anava a pixar a sota el primer pí que trobés, que en aquella zona n'hi havia de sobres!

Vam continuar el viatge direcció a Leoben, on teníem un càmping buscat. Ens va costar trobar-lo, quan arribem, ens trobem un càmping tot ple de gespa, molt autèntic. Ens va baixar una dona gran, xaporrejant una mica d'anglès i ens va dir que tenia les dutxes en obres, que no hi havia aigua calenta, i que per tot el càmping tenia només un lavabo. Ens va agradar tant el lloc, que li vam dir que no importava, que ens hi quedàvem igual, tampoc hi havia tanta gent com per fer cua al lavabo, i que perquè no ens dutxéssim aquell dia tampoc passava res.

Ens va assignar la parcel·la i encara ens va agradar més quan ens va dir que ens cobraria 10€ pels dos aquella nit:

Semblava que en qualsevol moment ens hagués d'aparèixer Marco i el mono Amedio per allà preguntant si havíem vist a sa mare.

Com que era d'hora, vam anar a fer un café al poble, em vaig quedar al·lucinant, quan vaig veure que a la plaça més gran del poble hi havia WIFI gratuït, quan poques hores abans, havia pagat per pixar! em vaig indignar.

Cap a l'hora de sopar, vam estar una bona estona buscant un restaurant, tot estava tancat, el més semblant a menjar que vam trobar van ser una mena d'espaguetis amb kiwi, no ens va semblar del tot comestible, així que va ser més pràctic anar a buscar un Kebab i endur-nos el menjar al camping. Al anar cap al cotxe, uns nois s'hi estaven fent fotos, i al veure que era nostre, el més friki, ens va demanar si es podia fer fotos segut a dins, el vam complaure i els seus companys, li van fer la foto mig avergonyits, i ens van deixar marxar.
De camí al càmping, va començar a ploure a bots i barrals, vam decidir que soparíem a dins del nostre xalet amb parcel·la privada, la nostra sorpresa va ser al veure que ens havíem deixat la cremallera de la porta del xalet oberta, la primera reacció va ser de pànic, després va ser que no n'hi havia per tant.
Vam sopar a dins de la tenda, i vam decidir que quan parés de ploure sortiríem a buscar els pijames per canviar-nos, el següent que recordo és que ja era el matí, no havia parat de ploure, i ens havíem adormit amb la roba que portàvem.
Vam sortir corrents fins a una mena de bar self-service que tenia aquella dona, regnava una pudor a tabac impressionant, tot precidit per una bandera d'Espanya gengant, aquí ens va fer una mica d'esgarrifança, allà vam esmorzar, tot mirant uns ous que hi havia a les taules, de colors. Aquella dona ens va explicar que eren ous durs, que alhora de bullir-los hi afegia tint a l'aigua, de tal manera que la closca quedés tintada, i eren típics de pasqua, més endavant vam saber, que a Àustria i a Alemània, per pasqua, la llegenda diu que un conillet es dedica a amagar ous de colors, xocolatines i llaminadures, pels jardins i racons de les cases, i els nens es dedicaven a buscar-los.

Ja era diumenge, i no hi havia manera que parés de ploure. Aquell dia havíem d'arribar a Viena, el dia anterior, la Blanca va contactar amb una amiga que feia deu anys que no veia, i ens va insistir moltíssim que ens quedéssim a dormir a casa seva. Així que vam plegar la tenda molla (no hi havia més remei) i sense dutxar-nos (era el dia que més ho necessitàvem...) vam agafar direcció la capital.

Al arribar allà, ella ens va fer de guia, i ens va fer una ruta per la ciutat, ens va semblar molt senyorial i elegant, però comparat amb la tranquilitat dels pobles que havíem visitat últimament, era una mica caòtica.

Al vespre també vam trobar un petit tresor

Aquella nit, després de tots els dies que portàvem dormint al terra, vam dormir de luxe.
Al dia següent, després d'acomiadar-nos d'aquella noia tan servicial, ens vam dirigir a Mauthausen, al camp de concentració Nazi, del qual en parlaré al següent post, crec que es mereix un sencer, ja que em va impactar molt.


Per cert, a tots els qui m'ho vau dir si veuria cangurs, us ben aseguro que els vaig buscar, però no en vaig trobar cap, em va semblar veure un koala, però al acostar-m'hi vaig veure que era un gos. jo asseguraria que són a Austràlia.


Continuarà...

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 3ª part, Eslovènia

Estem deixant Itàlia al darrere, la nostra intenció és arribar a Ankaran, un poblet coster, just travessar la frontera d'Eslovènia. Abans d'entrar-hi, hem de comprar la "vignette", un adhesiu que es col·loca a la lluna davantera, i serveix per poder transitar per les autopistes del país, depenent del temps que hi estàs, té un preu o un altre, nosaltres vam agafar la mínima que és d'una setmana, i ens va costar uns 15€, surt molt més barat que la pasta que ens vam deixar entre França i Itàlia en peatges.

Ara si, ja estàvem a punt per travessar la frontera. El GPS, un cop més, es va tornar boig, ens va fer entrar a Muggia i pujar per un petit port de muntanya, accedint a Eslovènia pel lloc més amagat que existeix, em sembla a mi...

Això sí, vam gaudir d'un paisatge espectacular. I vam poder fer la foto a l'entrada del país, que sempre fa gràcia.

Va ser superar l'aduana, i com per art de màgia, de cop, el navegador va callar (sempre s'agraeix una mica, al cap de tants kilòmetres, la veu de la senyoreta, es torna una mica taladrant) i va desaparèixer tota indicació a la pantalla (això ja no ho vam agraïr tant...)

Es veu, que els mapes de els països que formen l'antiga Yugoslavia, no estan introduïts en molts dels GPS amb mapes europeus... L'única sol·lució que vam trobar va ser minimitzar el mapa, i al introduïr les coordenades, apareixia la nostra posició i la del punt desitjat, així que ens ho vam pendre com si estéssim jugant a Undir la Flota i donant més tomps que un ventilador vam arribar als campings.
Al primer, vam acampar just al cantó del mar, sentint les onades repicar.

Aquella tarda, vam anar a visitar Koper, un dels pobles més importants de la costa Eslovena, al golf de Trieste.
Personalment, em va sorprendre molt, quan sents Eslovènia, et ve a la ment, postguerra, pobresa, misèria. Ens vam trobar carrers nets, gent molt molt educada, silenci, i la gent parlant en un to de veu agradable (excepte a la nit quan beuen...) vamos, igualet que a Espanya...
També ens va sorprendre, que eren quarts de set de la tarda i les botigues ja tancaven, i hi havia gent sopant als restaurants, quan nosaltres feia ben poc que havíem dinat.

Vam passejar per la zona del port, gaudint d'aquella agradable sensació de tranquilitat, i gaudint d'una preciosa posta de sol al mar adriàtic:

A les vuit del vespre, ja amb por que no ens donessin de sopar perquè era ja tard per ells, vam anar a buscar el lloc més autèntic possible, vam entrar en un restaurant d'aquells amb cinquanta enredos plens de pols a les parets, que regentava una dona gran i grossa, on vam menjar peix, molt bó i barat, això sí, tot regat amb gerres de mig litre de cervesa.

Quan ja no quedava absolutament ningú al carrer, devien ser les 9 del vespre, vam anar a treure el cotxe del pàrquing on l'havíem deixat, estava tancat amb persianes, i portes, no hi podies accedir sense el tiquet, evitant així que entrés gent que no hi pinta res allà. Al principi vam pensar que aquells luxes es paguen, però el cotxe que portem crida l'atenció, i jo sóc molt primmirat on deixar-lo. Mirem la llista de preus, i ens trobem que la primera hora era gratuïta, i la resta a 1€, vamos, que tota la tarda no ens va arribar a 3€. Proveu de deixar tota la tarda el cotxe en algun pàrquing de Barcelona, ja veureu que passa....

Al dia següent, vam travessar el país fins a la capital, Ljubljana. Buscant el camping de la mateixa manera que l'anterior.
Ens vam trobar una bonica ciutat, encapçalada per un castell, on és respirava la mateixa sensació de tranquilitat que al poble anterior, fent oblidar, que estas pasejant per una capital...

L'últim dia, vam visitar un petit llag al nord del país, el Llac de Bled, al centre del qual hi ha una petita illa que hi sobresurt una bonica esglèsia del segle XV. Vam anar a visitar-lo, gràcies a una dona italiana, al càmping de Ljubljana, que amb l'excusa de la curiositat del seu fill va venir a xafardejar una mica (tot i que ella deia que no era amb aquest fí, si no que era que queden pocs 2cv i el nen estava encuriosit, el qual, passava bastant del tema) ens va dir que era un llac molt maco. EL vam trobar de potra, ja que anàvem sense GPS, i aquells senyals no hi ha qui els entengui.

Finalment, vam accedir a Austria pel sud, travessant un túnel de 7.5km.

Vam entrar a Eslovènia amb unes expectatives d'aventura, i sincerament ens vam trobar una sensació de tranquilitat que no esperàvem.

Per cert, si envieu una postal cap aquí, no la doneu per perduda, triga 3 setmanes en arribar.

Continuara....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 2ª part, Itàlia

El dimarts, ens vam llevar a Itàlia, concretament a Finale Ligure, encara amb el mal gust del paston que ens havíem deixat el dia anterior i mirant amb recel el 2cv.

Vam dormir bastant bé, gràcies que aquest cop ens vam endur fins i tot el matalàs d'espuma enrollat a dins del 2cv.

Ens vam fer una bona dutxa ben d'hora (quan et passes molts dies de càmping, en tenda, per molt que et dutxis, acabes fent pudor), un bon esmorzar i vam arrencar direcció Bologna. Aquell dia, havíem de recórrer els vora 500km que ens separaven d'aquella ciutat, passant per Pisa i Florència.

Els primer kilòmetres, els vam recòrrer per carreteres secundàries, rodejats de un bosc dens per una montanyeta vora el mar, fins arribar a la "autostrada". Aquí, sincerament, a estones, vaig passar por, ens vam trobar una autopista, estreta, sense voral, i a estones vallada fins dalt, que impedia la visibilitat a les corbes, vamos, que com ens trobéssim retenció o camió avariat, ens el menjàvem amb patates, sumant, la conducció temerària dels italians. I per no parlar dels túnels, molts sense extracció, i com el 2cv és tant estanc, entrava fum per tot arreu.

En una de les parades per estirar les cames, encaixar l'esquena i recordar que podíem caminar, aixeco el capó i sento de fons: aonde vaaaaaaiiiiiii xalaaaaaoooooo em giro, i em veig un camioner espanyol, al·lucinant de el panorama que portàvem.

Pobre home, em va explicar la vida, que si el camió era nou, que si li estava fent rodatge, que si hi cabien 60l de oli al motor, que si ell havia tingut un 2cv, i que li netejava el radiador al BMW que tenia. Es notava que feia dies que no parlava amb ningú, però al final li vaig haver de tallar el rollo, si no, ja em veia acampant allà amb el camioner.

Vam tornar a l'aventura de l'autopista fins a Pisa, on ens va caure un bon ruixat.

I aquí el 2cv amb la Torre de fons.

Només baixar del cotxe, ens avança per la borera, una rata del tamany de un gat, que es va refugiar de la pluja entre les cames d'un noi que estava assegut en els esgraons d'un portal, i lo més impressionant és que el noi es va apartar amb tota naturalitat, com a qui se li acosta un repartidor de flyers de discoteca un dia de ressaca. 

Em vaig disposar a posar el ticket de zona blava, i aquell aparell no hi havia qui l'entengués. En aquestes que se'm va acostar un negret, que estava fent venta ambulant de paraigües, que em va explicar en italià alguna cosa que no vaig entendre, suposo que ho va veure a la meva cara, així que em va dir: Deuch, France, Spain? I al dir-li que si, em va explicar, amb un castellà perfecte i fluid com funcionava la màquina, que hi havia de posar el número de matrícula. És INDIGNANT, que aquest noi, sabent parlar més idiomes que qualsevol dels desgraciats que ens governen, hagin d'estar al carrer, venent paraigües quan plou, o ajudant a aparcar per rascar 1€...

Un cop va sortir el sol, vam anar a fer la foto, que com us vaig dir als preparatius, tenia tantes ganes de fer-me, aguantant la torre:

 Era així, no?
Vam estar fent un vol, amb l'intenció de pujar a la torre, però quan ens van dir que valia 18€, vam preferir esperar per la festa major de maig del meu poble, que val 3€ pujar al campanar, és mes alt, i a sobre està recte.
Vam anar a veure els xinos com és feien les fotos aguantant la torre, (nosaltres també ens la vam fer, que no sigui dit) i després, ens vam dirigir a Florència, mentre ens feien fotos amb el cotxe (van aprofitar, ja que tenien la càmara a la mà).

En el primer túnel que vam entrar, el cotxe del darrere no parava de fer-nos llums, jo pensant, que simpàtic l'italià, com ens saluda, fins que vaig adornar-me que el contaquilòmetres estava a les fosques tot i tenir les llums obertes, vaig aparcar a la primera gasolinera que vam trobar, i es van complir les meves sospites, només anaven les llums del davant, les de posició del darrere i les del cuadre no anaven ni en pintura.... Sort, que simplement era un connector, que amb el patac d'aigua que ens havia caigut abans de visitar Pisa, havia entrat humitat i no feia contacte. Així vam poder continuar fins a Florencia.

Vam entrar al navegador com arribar al Duomo de Santa Maria de Fiore, perquè ens hi deixés a prop, per no perdre massa temps, ja que havíem d'arribar a Bologna aquell vespre, i de ben segur que ens va deixar a prop... una mica més i ens hi deixa dins! Seguint les indicacions de cop i volta, ens adonem que estem per uns carrers, que només hi podien passar Taxis i busos, i nosaltres tan amples allà amb el 2cv i els turistes fent-nos fotos. Amb tota naturalitat, vam sortir d'allà i vam entrar en un pàrquing a amagar una mica el cotxe. Un pàrquing d'allò més extrany, només hi cabien 4 o 5 cotxes, i vam ocupar la última plaça lliure. 

Vam visitar la ciutat bastant ràpid, era estressant! Hi havia moltíssima gent per tot arreu. Vam anar a veure el Duomo, la tita al David de Miguel Angelo, i el famós pont a sobre del riu Arno, de pas, vam comprar els imans, que comprem en cada lloc que visitem, sort que no vam comprar la nevera al final amb capa de inox, valia molt més, i amb tant d'iman ja no es veu de quin color és.

Al vespre, vam marxar direcció Bologna, a visitar la família on va estar la Blanca estudiant durant un any.
Si ja vaig passar por aquell matí, aquí m´hi vaig cagar les potes avall. L'autopista que havíem d'agafar era igual d'estreta, igual de perillosa, però sumant-hi molt més trànsit i pujada, on el 2cv no passava de 70km/h... Se'm va fer eterns els 120km que separen les dos ciutats.

A Bologna, ens hi vam estar 2 dies, visitant a la família i amics, els quals ens van tractar com si fóssim de la família i ens van donar de menjar pasta fins a rebentar!

Per cert, si voleu escandalitzar a un italià, dieu-li que heu menjar tortelinis amb salsa pesto, i que us han encantat!

Dijous, després dels pertinents acomiadaments, ens vam dirigir cap a Eslovènia, passant per Trieste, on ens van assegurar que l'autopista era molt més tranquil·la!

Només sortir, el navegador, es va aturar de cop, no feia senyals de vida. Al principi ens vam cagar amb tot, ja que l'havíem comprat per aquell viatge, era nou, i especialment per anar per Eslovènia, ja que no dominem l'idioma, i el necessitàvem per arribar als llocs. Vaig desmuntar el connector i el fusible estava trencat, vam anar a una ferreteria, sense massa esperança, però ens van sorpendre i tenien fusibles de la mesura que necessitàvem. Vam cantar victòria massa ràpid, per molts fusibles que poséssim, els cremava tots.
Al final vam entrar en una botiga de mòvils, i vam poder sol·lucionar el problema amb un carregador amb connector al encenedor!

Eslovènia... país molt desconegut per nosaltres...

Continuarà....

Viatge a Centre Europa, Abril '14, 1ª part

Amb el cotxe repassat de dalt a baix, un bon canvi d'oli, pneumàtics nous i una nova instal·lació per poder posar un connector d'encenedor al cotxe, per endollar el navegador i de pas 2 entrades de USB per carregar el mòbil, (si, tinc un 2cv amb entrada USB, per molt extrany que soni) el diumenge 13 d'abril, vam llevar-nos ben d'hora i vam sortir direcció Marsella, la nostra primera parada.

El viatge de uns 600km va ser de lo més tranquil, anar parant, fent una ullada a l'oli i poca cosa més.
Només travessar la frontera, ens vam aturar en un restaurant de carretera a esmorzar per sentir ja parlar francés, sempre fa il·lusió quan surts del país. Va, i ens topem que el restaurant era dirigit per un gallec, i a sobre pesat. Al principi li seguíem la corrent, fins que ens va treure el ticket de 13€ per dos croaisants i dos cafés amb llet. Aquí se'ns va passar la simpatia. I més quan ens va dir que quan passéssim per allà no dubtéssim en parar, i que li digéssim als nostres amics. Vam pensar alhora la Blanca i jo: "Ara hi corro".



Vam seguir el nostre camí, a estones per autopista, i a estones per secundàries per estalviar-nos els peatges com a bon catalans que som. Tot i que quan al GPS li dius "evitar peajes y tasas" et fa donar més tombs que una baldufa, sort que com que no t'ho coneixes, vas seguint indicacions i arribes a lloc.
Vam parar a dinar a Montpelier uns entrepans, a la vora d'un canal que s'hi estava prou bé. I finalment a mitja tarda vam arribar a Marsella, al hotelet que teníem previst. Al ser d'hora, vam anar a fer un volt per la ciutat, que ens va sorprendre lo maca que és.

El Dilluns, després de treure'ns les lleganyes, vam sortir amb la intenció d'arribar a la Spezia, a la costa Italiana. En el camí, cotxe espanyol que ens avançava, cotxe amb qui ens saludàvem com si ens coneguéssim de tota la vida.
Al cap de poc de sortir de Marsella, la Blanca em va dir una cosa que la recordaré dies: L'isidoro (el nom que té el cotxe, per si no ho recordeu) va molt bé, aquesta vegada no tindràs massa coses per explicar al blog. No sé si és que el cotxe ho va sentir i pels seus collons que volia sortir al blog, que mentres estàvem creuant Nice, al punt on més nosa fèiem, allà se'm va quedar el pedar del accelerador clavat al fons i el cotxe en ralentí. Obro el capó, PREMI!!! el cable del accelerador partit.

El meu primer intent va ser mirar de posar una regleta de cable elèctric, de les de fer empalmes, per pessigar els dos trossos de cirga, però era innútil, estava massa a prop de el tensor i no deixava recorregut. Vaig agafar el cable i me'n vaig anar a la citroën que la teniem a escasos metres, trobant-me-la tancada en aquell moment. En aquestes, que va apareixer un bon home, que parlava un castellà perfecte, però en un accent particular, dient que venia a ajudar, que ell tenia un 2cv i ens volia fer un cop de mà. Va mirar-s'ho, i ens va dir que ho teníem xungo... res que no sapiguéssim ja. Al final vam acabar trucant a la grua que ens apropés el cotxe a la Citroën.

Arribem allà, ens rep el cap de taller, borde com ell sol, ja advertint-nos que no tenia stocks de recanvis d'aquestos cotxes, cosa que ens esperàvem, i que la peça trigava una setmana a arribar... allà una mica més i ens estirem dels cabells. Jo, tossut com una mula, dient que no podia ser, que Cassís, un dels recanvistes més importants de el món del 2cv, estava a escasos 150km d'allà! i a Espanya, demanes una peça i l'endemà la tens a casa! I el noi que no, que una semana, que és el seu protocol de funcionament amb la paqueteria. Que si volia, que ho demanés al meu distribuïdor. Ja em veus, trucan al Xesco, per que em digués el telèfon del meu distribuïdor, trucant-hi, i ells esgarrifats em diuen que com vulgui, però per molt transport urgent, era setmana santa, i tardaria. Aquí ja ens vam posar un pèl nerviosos, ja ens plantejàvem anar a Cassís en tren si convingés. Al final vaig treure la cirga i vaig començar a dir, amb el meu francés de dependent de Mc Donals de Salou, que era una cirga normal i corrent, que no ens podíem quedar una setmana allà per aquella tonteria! En aquestes que ens va veure un dels mecànics, i del magatzem va treure una cirga de moto que anava la mar de bé, fent les adabtacions pertinents. Aquí ens vam quedar tranquils i vam anar a dinar, deixant que la canviessin. Al tornar, hi estaven posats. Al cap de una bona estona, que ens van fer esperar, el cap de taller, ens apareix amb una rialla de orella a orella dient que havia quedat molt bé. Que passéssim a pagar i ja podíem continuar amb el viatge, ara entenem la rialla, una factura de vora 250€ ens esperava, segons ells, es triga 2h a canviar un cable que és més fàcil de substituir que el del frè d'una bicicleta... ens vam quedar amb una cara... però en definitiva, estàvem de vacances, i el que ens interessava era marxar d'allà el més ràpid possible. Vam pagar, i vam deixar Nice amb mal de panxa.

Aquí la Blanca, amb la factura a les mans, i Nice de fons.

Aquell dia, vam travessar Monaco, i vam entrar a Itàlia, sense poder arribar a La Spezia ja que haviem perdut molt temps amb lo del cable. Quan ja es va començar a fer fosc, vam buscar un Camping a través del navegador i vam anar a parar a una zona que se'n diu Finale Ligure, molt verda i molt maca...

Continuarà...

Austria Abril '14, preparatius

Fa massa temps que no faig una escapada llarga, 7 mesos concretament, una eternitat! Aquesta vegada, amb la Blanca, (ja parlant en present, ja està posat al dia el Blog) volem fer una ruta per Europa, no sé com anirà, la intenció és recòrrer el sud de França, per la costa, recorrent Montpeiler, Marsella, Mónaco, entrant a Itàlia per Gènova, visitar Pisa, (em fa il·lusió fer-me la cutre-foto aguantant com un borinot la torre), ens dirigirem cap a Bolònia, on la Blanca hi té una segona família, on va estudiar durant tot un any. Tot seguit, continuarem direcció Eslovènia, travessant-la de sud a nord fins a Àustria, on ens dirigirem a l'objectiu, Viena. El plan és retornar a cavall a la frontera amb Alemanya fins a Suïssa, que recorrerem de est a oest fins a França, travessant els Alps. Aquí, recollirem a en Vicent (l'eivissenc) que estarà a Marsella passant uns dies, i acabarem tots plegats el viatge disfrutant del Pop Cross a Elne, com cada any.

Tot això són els plans, a veure com anirà. Es tratca de fer vora 4000km en 15 dies, encara no sabem si a sobre el 2cv o a sobre d'una grua.

De moment sortim amb el motor, coixinets, i transmisions repassades

A tothom que si dic, em tracta de boig, i els invito a que ho provin.

Només entén la meva bogeria qui comparteix la meva afició

Algarve, Portugal, Setembre 2013

Tornava a tenir vacances, i feia temps que, amb el Xesco i un altre company d'afició de la nostra edat, volíem fer una escapada, i no recordo com, vam voler fer cap a Portugal, concretament els plans eren entrar pel sud, des de Extremadura, fins al Cabo de Sâo Vicente i pujar per la costa fins a Lisboa, però això eren els plans i res va ser així.
Uns dies abans de sortir, al Xesco li van passar mil coses al cotxe i li tocava treballar, així que no va poder venir, i vam acabar anant amb l'altre company i fent la ruta que es va muntar ell.
Vam sortir en dissabte, carregats fins dalt, direcció Saragossa per l'antiga N-II.

Passada la pujada de Fraga, tot just entrant al desert dels Monegros, vam començar a sentir una forta olor a fum, molt soroll i vibracions. Vam parar en una benzinera abandonada a peu de carretera a mirar que passava, havíem perdut l'abraçadera que uneix el primer silenciós amb la canya d'escapament... començàvem bé...
Ens vam arriabar a Saragossa a esmorzar i de pas, vam tapar tots els orificis que poguessin conduir els gasos d'escapament cap a dins de l'habitacle i per acabar de ventilar, vam descapotar. D'aquesta manera vam recòrrer aquell matí les interminables baixades d'entre Calatayud i Guadalajara, pensant en quan les haguéssim de pujar a la tornada, si és que tornàvem per allà.

Vam dinar en un restaurant de carretera abans d'entrar a Madrid, un bon estofat de la zona, no recordava lo barat que era menjar bé a l'Espanya profunda, entre toros d'osborne i banderes tricolor. Ràpidament vam tornar a incorporar-nos a la A 2 i ja hi tornàvem a ser, amb el 2cv, carregat fins dalt, per la odiosa M-40 cagat per no passar-me la sortida direcció la A-41, on després de travessar Castella la Manxa i culminar el Puerto de Despeñaperros vam arribar a Córdoba, on es veu, que havíem quedat amb una aficionada a aquestos cotxes, amiga del company, a casa de la qual, vam passar la nit després de gaudir un sopar amb el típic tapeo i una copa ràpida, ja que al dia següent toca matinar. Sense casi dormir en un sofà, tot i que era molt còmode, però aquella nit feien no se quin coi de processó pels carrers, que cada dos hores, durant la matinada, passaven un seguici de gent amb uns timbals que els hi hagés fet empassar!

Al matí següent, vam llevar-nos d'hora, i vam agafar la A-4 direcció Sevilla, i després Huelva, parant a esmorzar, tard ja, a Ayamonte. Després de trucar a la família, aprofitant que estàvem encara al país, allà anàvem, a Portugal que entràvem!

Només entrar al País va i la liem! De passada llegim un cartell que hi posava que els extrangers, havíem de comprar una targeta electrònica, en una garita que hi havia a peu d'autovia, per pagar el telepeatge, ja que cada certs kilómetres, hi havien unes càmeres, i sensors, que detectaven la targeta i t'anaven cobrant. Nosaltres, quan ho havíem acabat de llegir, ja ens havíem passat de llarg la sortida de la garita... Cada cop que passàvem pels punts de control cridàvem: PREMIO! Vam estar buscant on comprar la tarja, però no hi va haver manera, tot i que, a hores d'ara, encara no m'ha arribat res referent a les autopistes de Portugal.

Vam parar a dinar a l'alçada de Luz, en un area de descans, confiats que a Portugal era tot molt més barat, però les àrea de carretera estan internacionalitzades, i els clatellots que fan que se t'ennuegui el que hagis menjats, tels fan a tot arreu.

Ens vam dirigir per una carretera secundaria fins a Olhâo i Faro, buscant on dormir, ens vam quedar impressionats, primerament amb les carreteres, que a la guia sortien com importants, i eren trams asfaltats, sense voral ni línies, després amb la pobresa que es respirava: polígons industrials en ruïnes, amb roba estesa a lo que simulaven les finestres i els sostres fets de xapa, molta gent amb carros estirats per cavalls, gent jove desdentegada.... Se'ns posava la pell de gallina, tan sols estàvem a pocs kilómetres d'Espanya, semblava que havíem canviat de continent.

Vam continuar la nostra ruta fins a l'Albufeira, on vam trobar un camping prou apanyat, on ens vam quedar les tres nits que vam estar.
Aquest poble, era molt més turístic, i es camuflava la pobresa de la zona.
Aquella tarda, ens vam instal·lar, i vam anar a remullar-nos a la piscina per desencarcarar-nos del viatge. Alhora de sopar, ens vam donar conte que feiem tard a tot arreu, catetos de nosaltres no sabíem que a Portugal viuen amb una hora de menys!
Al dia següent, abans d'anar a fer turisme, i sota la supervisió d'un alemà que em mirava amb una rialla a la boca, i cada cop que me'l mirava feia que si amb el cap, vaig desmuntar el parafang esquerre, i amb una mica d'imaginació, consells d'en Xesco i fil ferro, vaig entrelligar el tub d'escapament per anclar-lo, i per fí, no haver de empassar-nos més fums!
Aquell dia vam agafar el portante i ens vam dirigir a Sagres, on ens vam banyar a l'Atlàntic, entre mig d'un fort vendaval, a la vora d'un xiringuito, on preparaven frango (pollastre) a la parrilla.
Quan ens vam cansar de treure'ns sorra dels ulls i de la pell, vam continuar per una carretereta que ens portà al Cabo de Sâo Vicente, l'extrem més a l'oest de Europa continental, allà on el mar s'engulleix la terra per no deixar-la sortir fins a milers de kilómetres més enllà.

Ara si, ja podia dir que el meu cotxe havia estat a tots els extrems de la península.
Vam tornar al poble i vam dinar en un bareto molt econòmic, on per fí, vaig tastar el famós frango, vam decidir passar la tarda per allà, per al vespre, veure la posta de sol des d'aquell indret. Així feiem temps.

Va arribar l'hora de la posta de sol, i de cop i volta es va ennuvolar i a bufar un fort vent que ens va fer marxar cap al camping un altre cop.

A l'endemà, ens ho vam pendre amb calma, i vam visitar bé l'Albufeira i la piscina del camping, que era casi tota nostra.

L'últim dia, vam visitar Portimâo, on com no, vam trobar algun que altre 2cv!

A part, del port, i una zona d'aiguamolls, hi havia ben poca cosa a visitar. Així que tornàvem a ser d'hora al camping, a preparar les maletes per la tornada.

El dijous, en tan bon punt vam poder tornar els papers del camping, vam agafar camí de tornada, voliem fer els 1275km de cop, així que els tres al 2cv a peu fins baix, ja que eren les 9 i a sobre portàvem una hora de retard pel canvi horari.

Al mig dia, ja érem a Córdoba, a deixar a l'amiga del company, abans de parar a dinar, vam tirar fins a la província de Jaén, en un restaurant de carretera, rodejats de trofeus taurins i fotos d'en Paquirrin, vaig menjar un estofat de cua de toro. Vam aprofitar també per comprar garrafes d'oli de la zona, i fer al·lucinar als cambrers explicant el que havíem recorregut i el que ens quedava per recòrrer aquell dia.
 El viatge de tornada va ser bastant monóton, al arribar a Castella, ens vam dedicar a buscar uns molins, com si fóssim el Quixot, tenía moltes ganes de fer-m'hi una foto amb el 2cv, però tots els que vèiem eren molt lluny, així que em vaig conformar amb això:

Vam arribar a la maleïda M-40 de nit, el que faltava! però vam sobreviure. A les pujades de Guadalajara, les que em tenien atemorit des de la baixada, el cotxe va començar a fer fum, sort que havia mig reparat l'escapament, per lo vist, ell també temía aquelles pujades. Vam arribar a casa a les 4 de la matinada, els últims 500km el cotxe s'havia empassat 3 litres d'oli, però com sempre, no ens havia deixat tirats.

A la setmana següent ja tenia un kit de motor demanat, un fragment d'aro, m'havía destrossat un cilindre.

El més bo va ser el rodatge, 2000km fets a 50km/h en les millors de les condicions. La cara d'un home gran, en un tractor vell, avançant-me en una pujada, va ser bona....

El Vicent ens torna a visitar, Setmana Santa 2013

En Vicent, després de la pallissa amb el 2cv de l'última vegada, donant el tomb a la Bonaigua, encara no entenc perquè, però va tornar, i vaig prometre apallissar-lo encara més, així que tot just aterrar a la península vam anar a menjar la mona a la Vall Fosca, a la Pobleta de Bellveí, per ell, recordo que és eivissenc, tant el concepte de "anar a menjar la mona" (conto que encara no ho acaba d'entendre) com aquella vall, era desconegut, així que va ser un bon destí.

Ens va ploure, tot i que vam poder aixoplugar-nos en un "merendero" del poble, aquella gent de la muntanya està preparada per tot, i allí vam gaudir del dinar, i del postre.

Just després de dinar, ja que al ploure hi havia poca cosa a fer, vam decidir pujar fins a la central hidroelèctrica de Sallente, als peus de l'estany Gento, a veure si podíem tocar una mica de neu, i tant que la vam tocar!

Aquesta vegada vam muntar un viatge amb cara i ulls, no com l'última vegada que va venir, que el vaig carregar al 2cv i li vam aplastar 600km en un dia, així que 2 dies més tard, vam fer les maletes, i vam procedir a fer el mateix viatge que vaig fer anys enrere amb l'Aida, a Carcassone, fent exactament el mateix recorregut.

Així que ens vam dirigir cap a Andorra, en Vicent, l'Enric, el Xesco, la Mar (amiga d'aquest últim) i jo amb dos 2cv. Aquesta vegada, vam pujar el Pas de la Casa amb un bon tou de neu, cosa que ja li va agradar al Vicent, ja que ell de neu en veu poca. Un paissatge preciós per recorre'l a 40km/h, en pujada, sort que a les pujades la calefacció va a tota potència.

Tant bon punt vam poder, ens vam aturar a fer el ruc amb la neu, fins quedar ben xops i amb la punta dels dits congelats, i com sempre, algú emprenyat, amb els forats de les orelles i el clatell plens de neu, acotat, sacsant-se el coll del jersei, per fer-la caure.

Un cop superada la frontera, com l'última vegada, a Ax-les-Thermes, ens vam desviar per la D-613 direcció Quillan, una carretera secundària amb molt d'encant, i vam parar a dinar en una àrea de descans.

A la tarda, vam arribar a Carcassone, ens vam allotjar en el mateix hotel de F1, on vam deixar un dels cotxes, i vam visitar la vila amb més calma que l'última vegada. Els cinc a dins del 2cv, per aquells carrers, semblàvem autèntics "gabachos" sortits d'una pel·lícula dels anys 70.

Aquella nit, va ser entretinguda, sobre tot, perquè vam comprar alcohol i coca-cola a el punt de trobada a Andorra, en una de les ampolles de ron, venia una coctelera de regal, i l'amiga d'en Xesco, es va entussiasmar en preparar-nos un còctel, el que no sabia ella, que els coctels no és fan amb begudes amb gas, tot i que li va quedar ben clar, quan li va petar la coctelera als morros i va quedar ben dutxada de ron amb coca-cola. Entre que l'espetec va fer que la barreja arribés fins al sostre, i la mania que tenen els francesos d'enmoquetar-ho tot, imagineu-vos com va quedar l'habitació!

Al dia següent, ens vam dirigir fins a Narbonne, amb l'objectiu de trobar si o si el famós desguàs dels 2cv, i el vam trobar! 

Vam entrar allà, amb cara agilipollats, mirant-ho tot, sobre tot un mehari 4X4 que tenien per allà, cara que se'ns va passar de cop, quan al Vicent li van clavar un pastón per una varilla per la porta del maleter...

Aquell mateix dia, de tirada, vam tornar cap a casa per l'eix.

Per acabar de rematar la setmana, l'últim dia, i per que en Vicent acabés de fer les cinquanta mil fotos (quan agafa la càmera, es muta i acaba semblant un japonés davant de la sagrada família, i si no fa 300 fotos no torna content), vam muntar una petita trobada amb ruta inclosa per l'Urgell pujant al Pilar d'Almenara.

Per cert, si aneu a França, i feu benzina amb targeta de crèdit, en un autoservei, tingueu en compte, que per cada repostada, encara no entenc el perquè, us retindran 200€ de dipòsit, durant uns dies. porteu efectiu, i si no, no us espanteu, que els tornen!.