Això volia dir que ens esperaven 600km a recórrer aquell dia.
Agafem direcció a Ginebra, amb mal temps, des d'on saltaríem la frontera amb França. Abans de canviar de país, vam voler parar en una benzinera a gastar els francs suïssos que ens quedaven, ja que als bancs, les monedes no les volen, així que vam estar una bona estona donant tombs per la botiga agafant guarrades (sobretot de xocolata) i sumant a veure si ens podíem acostar el més possible a la quantitat que disposàvem, així que carregats de porqueries les vam deixar anar al taulell d'aquella dona acompanyats de unes monedes que al final va resultar que no les sabíem ni contar, faltaven uns cèntims de franc, que la caixera, no sé si per pena, o que ja n'estava farta de veure'ns purular per la botiga com si estèssim fent una gimcana, ens va perdonar.
Ara sí, tornem a ser a França i després de travessar la duana ens tornem a trobar amb les maleïdes autopistes de pagament, que després de no voler perdre ni un centau amb el canvi de moneda, no era coherent que paguéssim ara autopistes. Quins catalanets que estem fets... Així que, reprogramem el GPS per evitar carreteres de pagament i orgullosos en vam fer cas.
No vam trigar gaire en penedir-nos, la veu taladrant d'aquella senyoreta que ens anava dient cap a on havíem de tirar, ens va enviar per unes carreteretes al mig dels alps travessant boscos frondosos, que eren molt macos això sí, però entre que a les pujades a trams semblava que anàvem enrere en lloc d'endavant, i les corves, mai arribàvem enlloc, i sovint sortia la frase, "ara si ens quedem tirats, com collons expliquem al de la grua, on carai estem.
Cap a l'hora de dinar vam arribar a un poble, anomenat Ecole Saint Joseph, o alguna cosa així, no sé, no l'he tornat a trobar al mapa. Vam aturar-nos a un restaurant a menjar alguna cosa típica de la muntanya, mal que mal, ja que erem allà... Entrem i el menú del dia era amanida de formatge i de segon musclos al vapor (res del que anàvem buscant, a no ser que alla els musclos els criin als tolls, però ens va venir de gust).
Vam dinar ràpid i vam tornar a programar el GPS perquè ens fes passar per on volgués, ja que si no, no arribaríem mai a Toulon.
Van passar un parell d'hores encara de carreteres de muntanya, ja que pel que es veia, ens havíem desviat i molt. De cop vam aparèixer als peus del Montblanc, a l'alçada de Chambéry, aquí ja vam agafar autopista fins al nostre destí. Vam arribar tard, a un hotel F1 que havíem buscat, on vam dormir ben plans aquella nit, havent sopat una sopa de sobre que sortia d'una mena de cafetera a l'hotel mateix, no ens quedaven forces ni per anar a buscar alguna cosa digna que menjar.
Al matí següent, seguint les indicacions que ens va donar l'amic del Vicent, l'Angel (des d'aquí li envio salutacions, ja que el primer que em va dir al entrar al cotxe va ser: "que sortiré al teu blog?") vam arribar a casa de les seva cosina, en una zona residencial molt bonica a prop de Toulon.
Aquí ja va ser infrahumà, l'Angel i el Vicent van passar de ser persones, a ser dos peces de Tetris, ja que entre el carregament que portàvem, les seves maletes, i ells, anàvem a rebentar.
Així vam recòrrer casi 500km més, parant de tant en tant per recuperar la circulació a les cames i evitar que se'ns encangrenessin.
A la tarda vam arribar a Perpinyà, on ens vam trobar amb el Xesco, després de fer mil tombs, en el pàrquing d'un centre comercial, on vam comprar quatre coses per fer el dinar pel dia següent, i tots junts vam arribar a Elne, on ens vam trobar amb l'Albert, la Magda, en Joaquim i la Ruth, uns altres cabreros que venien de Barcelona. Després de 15 dies donava gust i tot veure cares conegudes.
Aquí va ser tot un corre-cuita muntar les tendes, ja que venia molt mal temps, la millor tenda de totes va ser la improvitzada per a en Vicent i l'Angel, un iglú, cobert amb una lona que no quadrava de cap manera, sense porta ni res.
Aquella nit ens havíem d'emborratxar sí o sí, així que sota la pluja, ens vam ficar a beure, tots asseguts en una taula mitg tremolant de fred, però nosaltres allà, tossuts com a mules, fins que al final ens vam quedar tots mirant-nos i vam decidir anar a dormir, ja que començava a ser molt degradant.
Al dia següent, ens vam despertar sentin riure a l'Èric, el fill den Joaquim i la Ruth, en pic vam sortir de les tendes vam anar a buscar la Scenic dels croissants! ja és mític l'esmorzar de Elne!
Aquell matí les cares d'en Vicent i de l'Angel eren tot un mapa, pobres, arriben a ser molt de durs. Van dormir tota la nit directament al terra, un terra ple de roques i desnivellat. A sobre, amb el vent, se'ls anava aixecant la lona que els protegia de la pluja i els hi entrava de tot, estaven molls, i tot això després d'haver-se recorregut el dia abans 500km en el 2cv com si fossin part de les maletes, i el més bó de tot això no és que no es queixessin, si no que a sobre deien que s'ho estaven passant molt bé! A aquestos els hi va el sado!
Aquest any vam veure totes les curses menys la final, ja que feia molt mal temps i vam decidir anar a visitar la maternitat de Elne, tot un record de la història dels republicans catalans durant la guerra civil, en parlaré al següent post ja que n'hi ha molt per explicar.
Continuarà....
